Fora Sancho Dávila!

Arran de l'Eurocopa de futbol es torna a parlar de la “fúria espanyola”. Aquest apel·latiu escau a la Celtibèria ruda i testicular d'aquella essència hispana que el cine dels anys quaranta va exalçar amb una estètica de cartró pedra. Va ser el 1920, als Jocs Olímpics d'Anvers, quan es va qualificar de fúria espanyola l'actuació de la selecció de futbol d'Espanya. No és cap casualitat que això passés a la ciutat holandesa d'Anvers. Fa més de tres segles que allà es coneix com a fúria espanyola la destrucció, saqueig i mortaldat que van causar durant tres dies del 1576 les tropes espanyoles que comandava un tal Sancho Dávila. Van arrasar Anvers a foc i a sang.

Barcelona té un carrer dedicat a aquest angelet. El lloc és conegut perquè a Sancho Dávila es va instal·lar el primer tanatori de Barcelona. Però ni els difunts ni la pobra gent que viu en aquell carrer –quina paradoxa viure a Sancho Dávila!– no es mereixen haver de suportar el nom d'un militar dels que van forjar l'imperi espanyol amb episodis que posen els pèls de punta. Llavors l'erari estava arruïnat –una tradició que avui perdura– i, com que no podia pagar la soldada als mercenaris, consentia el pillatge sistemàtic dels terços.

El nomenclàtor és un termòmetre de la salut democràtica d'una societat. Madrid també té un carrer Sancho Dávila que no desentona gaire al costat d'altres herois putrefactes de la pàtria. A Espanya s'honoren encara molts militars franquistes, capitostos falangistes i prohoms de la dictadura. La capital manté carrers dedicats als sinistres generals Yagüe (de malnom el carnisser de Badajoz) i Sagardía (d'amarga memòria al Pallars). No hi falten els Mola, Millán Astray, Varela, Ordaz, Aranda, Sanjurjo, etc. Tots aquests noms són una exhibició de fúria espanyola que fa vomitar. No els volem ni per designar un tanatori. Per principis, per higiene democràtica, fora també Sancho Dávila de Barcelona.