Xantatges d'Espanya
Acostumats a rebre transferències netes de recursos de territoris peninsulars (bàsicament dels Països Catalans) l'Estat espanyol haurà ara de fer front a un préstec descomunal i pagar interessos que encara engreixaran més el dèficit i el deute públics. No obstant això, si bé la relació entre Espanya i els socis europeus no es fonamenta en la usurpació com històricament ha succeït amb les colònies que Espanya ha sotmès, sí que presenta una considerable dosi de xantatge.
El govern de Rajoy fonamenta la seva posició negociadora amb la Unió Europea en l'amenaça de destruir la unió monetària. Rere les reaccions espanyoles al rescat a la banca hi podem copsar aquesta vergonyant fatxenderia castissa que els catalans hem patit durant segles, però cal reconèixer que la Unió, malgrat el desprestigi i el ridícul espanyols, s'ha vist forçada a cedir davant l'amenaça de la fallida de la quarta economia de la zona euro. Espanya ha provocat el pànic amb la seva condició de ser massa gran per deixar-la caure, ha venut la seva vocació de risc sistèmic pel qual el naufragi de l'Estat arrossegaria tot el projecte europeu, i per això la resta d'estats membres i les institucions europees han accedit a anunciar un préstec d'objecte confús (només a la banca? A la hisenda espanyola?) i sense contraprestacions clares. Mentre els rescats de Portugal, Irlanda i Grècia han anat acompanyats d'un memoràndum a través dels quals es colla els respectius governs amb detallades mesures d'austeritat que els beneficiaris es comprometen a complir, a Espanya encara sembla que Europa li hagi de pagar les infraestructures delirants i ineficients que creuen la meseta, les tracamanyes entre l'estament polític, l'alt funcionariat central i els empresaris que depenen del Butlletí Oficial de l'Estat i, posats a demanar, fins i tot en Cristiano Ronaldo i les inversions de Florentino Pérez al Real Madrid. Potser encara permetran que els 100.000 milions d'euros del préstec europeu continuïn cobrin les despeses que fins ara finançaven les caixes amb Bankia al capdavant. De com reconvertir aquest erm en economia productiva, en innovació, en inversions en recerca i desenvolupament, en tecnologia i, en definitiva, en com ajudar les iniciatives que encara presenten nivells d'eficiència per generar la riquesa necessària que permeti tornar els préstecs (la majoria de les quals es troben concentrades a l'eix mediterrani) d'això, ni una paraula. Ni sembla que els europeus tampoc gosin reclamar-ho. Per contra, des de la villa y corte no tenen cap pudor a l'hora de donar lliçons a Brussel·les i Berlín, és com si Rajoy, De Guindos i els mitjans de comunicació afins no sols al PP sinó també el PSOE siguin els que preparin les mesures de la unió fiscal i de la unió bancària que Merkel, Draghi, la Comissió i la resta de caps d'Estat i de govern hauran de complir amb submissió i diligència. Juan Luis Cebrián dedicava diumenge la seva tribuna a El País amb unes paraules representatives d'aquesta actitud: “Hay que exigir (atenció: exigir!) al Banco Central Europeo”, deia, “que garantice la sostenibilidad de la deuda pública española” i després de reconèixer que la història d'Espanya és una successió de bombolles financeres derivades de “nuestra voluntad de Imperio” acabava concloent que “necesitamos la ayuda de Europa tanto como Europa necesita la nuestra”. No és estrany que davant d'aquestes manifestacions de quixotesques negacions de la realitat (i sort que Cebrián representa el progressisme espanyol) la prima de risc del deute sobirà es dispari, perquè tot plegat és als antípodes de la certesa i de la confiança que els agents econòmics demanen. Però el que comença a preocupar és que, com si estiguéssim al segle XVI, les autoritats europees no parin els peus a aquesta colla d'insensats. De fet, la dinàmica de relacions de poder no presenta gaires diferències respecte de l'edat moderna, potser sols amb la variant que la plata que venia d'Amèrica i que servia a la corona espanyola per contraure préstecs amb els banquers europeus ara la xuclen de l'espoliació fiscal que patim en gran part els catalans.
En aquest sentit també sobta i decep l'actitud del govern de la Generalitat, que ha renunciat a tenir una veu pròpia a l'exterior per tal de desmarcar-se de les bestieses espanyoles. El president Mas podria explicar als líders europeus els greuges que el país pateix per continuar assimilats a les decisions d'una política econòmica nefasta, podria dedicar-se a desvetllar complicitats internacionals tot oferint la possibilitat de la secessió com a càstig a l'actitud pròdiga i grandiloqüent d'una Espanya obstinada a dinamitar els pilars de l'ordre europeu. Però per això caldria tenir un objectiu, un programa, una estratègia i, sobretot, molt de coratge, que és justament el que no traspua el govern català. Entretant, Mas continua arrapat al pal d'una nau que s'enfonsa, només amb les lleus piulades dels nostres representants a l'insípid Parlament Europeu, en el qual es prenen iniciatives que cap partit polític català amb diputat a Estrasburg no és capaç d'assumir aquí. Distraccions banals i diverses mentre el deute de la Generalitat no para de créixer i Mas-Colell cada final de mes ha de fer mans i mànigues per pagar funcionaris i serveis bàsics. Els nostres avantpassats, quan el sistema de la monarquia ibèrica es va col·lapsar no van dubtar a l'hora d'arriscar i trencar amb Espanya, esperem que en el futur ningú no escrigui que la vocació del govern de la Generalitat de continuar estintolant un estat en ruïnes va conduir la societat catalana cap al suïcidi col·lectiu.
