Memòria

Els esdeveniments són juganers amb el pensament, i determinades coincidències m'han empès a reflexionar i molt sobre la memòria. Encara trasbalsada pel traspàs de l'Emili Teixidor, però no trista perquè em quedo amb l'energia que expel·lia, m'hi he volgut aturar. I el contrapunt per a la reflexió me'l dóna la lectura i comentari de text privilegiat –per personalitzat– del darrer assaig d'en Francesc Marc Àlvaro.

Teixidor ha estat mestre en creació literària, novel·lista de pedra picada capaç de construir com ningú –i com recordava ahir la productora Isona Passola– personatges potentíssims. Un refresc per a la memòria amb el valor afegit de ser capaç de despullar pecats capitals d'una Catalunya que si no en fa, fóra capaç de reproduir misèries d'altres temps. I un pedagog necessari en moments d'insult a la intel·ligència i atacs populars i populistes a una unitat científica de la llengua i un model exitós d'ensenyament. I davant de tot plegat, és el que també amb encert i intel·ligència reivindica l'amic Àlvaro. Em va semblar entendre que el que calia era que la institució pública restituís la dignitat de les víctimes davant el poder sostingut dels seus botxins. I en conseqüència la memòria no fos col·lectiva, sinó personal.

Sí tinc molt clar que la realitat és una, i per tant cal que les institucions valorin els qui han estat víctimes de la ignomínia; no tinc tan clar que els exercicis de memòria de les institucions siguin del tot honestos. Sense ànim d'ofendre, segurament s'han produït i produiran episodis d'interpretacions subjectives de la realitat. I segur que alguns monuments a la memòria són més parcs d'atraccions de l'atrocitat que no pas espais on fer justícia decennis després del desastre. La coincidència de dos fets que en mi han esdevingut pròxims, m'ha fet donar un parell de tombs a la cosa. I sense pretendre res més que això, pensar-hi.