Comiat de crac

Un nus a la gola més profund del que havia imaginat va envair el gran capità. Javi Rodríguez es va acomiadar diumenge de l'afició del Palau. Una pancarta resava: “Un orgull, un amic, un mite, un sentiment.” Tres reptes de crac s'havia proposat a mode de joc malabar. Primer, tirar la bimba a tocar del pal de la porteria. Segon, fer deu tocs i marcar. Tercer, caminar i pujar banquetes sense que la pilota caigués. Ara, calia afegir-hi la fita més important, fer història, transcendir, deixar empremta en el cor de la gent. Ésser reconegut, obsequiós i agraït, sobretot a aquest Barça que l'ha fet més gran i també a aquelles Indústries Garcia de Santa Coloma que el van treure de l'anonimat i el van dignificar com a jugador, entre una plèiade d'aprenents de fresador i estudiants de formació professional que pugnaven per ser figures del futbol sala. Javi s'ha criat xutant a la terra roja del Motocross i ha crescut estimant la ciutat on ha viscut, ignorant el camí d'altres colomencs amb tarannà de nous rics que han abandonat el poble, espolsant-se la sola de les sabates i deixant el fang a la porta de casa. L'adéu d'aquest crac de 38 anys, campió de tot en futsal, ha coincidit amb el comiat definitiu d'un altre crac colomenc, el més antic, Lluís Aloy, jugador del Barça de les cinc copes i entrenador referent del Barça Atlètic dels 70, que ens va deixar orfes la setmana passada.