Creixement, a quin preu?
El canvi polític a París ha provocat un veritable ‘big bang' en l'arquitectura europea
La tensió és màxima a pocs dies de les decisives cimeres sobre l'euro. Demà a Roma a quatre bandes (Merkel-Hollande-Monti-Rajoy) per parlar de creixement. I la setmana que ve un Consell Europeu complet a Brussel·les, on s'ha de segellar un veritable full de ruta per sortir de la crisi. No hi ha res tancat. I, a falta d'acords, ja han començat els atacs contra la línia de flotació dels vaixells enemics. Si François Hollande qüestiona l'autoritat de Berlín per imposar mesures d'austeritat als països del sud, Angela Merkel ja ha denunciat els pobres resultats econòmics de França dels últims anys. Si Berlín i París reclamen una definitiva unió fiscal, bancària i taxar les transaccions econòmiques internacionals, des de Londres no només se'n desmarquen, sinó que preparen la catifa vermella per a les empreses que vulguin deixar el continent i refugiar-se al paradís fiscal que ja és la City. La resta no tenen gaire més a dir (especialment Espanya, Itàlia i Grècia, que ja faran prou de no sortir més malparats del que entren al conclave de Brussel·les). Amb la retirada britànica definitiva del cor d'Europa –i l'atenta mirada de Barack Obama i els països emergents–, la final d'aquesta Eurocopa econòmica la jugaran França i Alemanya.
La gravetat de la situació i el canvi polític a París han provocat un veritable big bang en l'arquitectura europea. Nicolas Sarkozy havia acceptat les receptes imposades per Alemanya a canvi de protagonisme diplomàtic, d'una influència marginal en la presa de decisions i d'un contagi epidèrmic de la fortalesa del model productiu alemany. Aquesta ha estat la funció de França en l'ecosistema europeu: si Helmut Kohl va necessitar François Mitterrand per legitimar la unificació alemanya, a Sarkozy li ha calgut l'aval d'Angela Merkel per fer creure als mercats que la seva economia era més fiable del que realment mostren tots els indicadors. Només quatre dades del precipici francès: creixement previst del PIB del 0,5%, deute públic del 89%, dèficit previst per al 2012, -4,4%; atur del 10%. La banca francesa està sobreexposada als deutes grec i espanyol, i la competitivitat de les empreses franceses empitjora respecte de les holandeses, alemanyes o, fins i tot, austríaques. Amb tot, gràcies a la tramoia institucional europea, Sarkozy havia aconseguit que l'eix París-Berlín fos el centre indiscutible en les preses de decisió. Ara, amb un Hollande desmarcat, l'escenari s'ha transformat. Assistim a un lideratge únic d'Alemanya –amb suports per sota la taula dels països que més contribueixen al pressupost de la Unió– i una oposició, en principi, només explicitada per França –però amb el suport implícit de tots els països rescatats o al llindar del rescat.
Sí, Hollande aconseguirà que es parli de creixement i no només d'austeritat, però també de començar la partida amb un nou repartiment de cartes. Alemanya: si segueix amb la seva política d'austeritat, la cancellera Merkel perdrà molts aliats i atiarà el malestar de l'opinió pública als països del sud. França: passarà de ser el número dos de tota la zona euro a convertir-se en l'abanderat socialdemòcrata del continent, però també en el número u dels PIGS a ulls dels mercats. Espanya: haurà d'aguantar el tipus i empassar-se les condicions ad hoc al rescat bancari, i intentar recuperar una mica de dignitat. Itàlia: l'objectiu principal de Mario Monti –ajudat per Mario Draghi del Banc Central Europeu– és mantenir-se en un discret segon pla, mentre traspassa la pressió a Madrid i Atenes. I Grècia: el nou primer ministre rebrà molts copets a l'esquena i se li permetrà ajornar el compliment de les dures mesures imposades per la troica comunitària. Un veritable trencaclosques, en què a tothom només li interessa que hi entri bé la seva peça.
