Examen amb Steve Jobs

La setmana passada Steve Jobs va pujar als altars de les universitats catalanes si és que ja no hi era. En aquest país vam beatificar Steve Jobs mentre anàvem aprenent què era una rateta, com funcionaven els ordinadors, què era un Ipod. Va ser per Jobs que vam saber que en anglès apple vol dir molt més que la paraula poma i vam acabar convençuts que, a més d'un geni, Jobs era un sant, el dia aquell de l'any 2005 que vam sentir el seu discurs d'obertura als estudiants de la Universitat de Stanford. “Tot sigui dit, jo no em vaig graduar mai”, va començar dient. Deu ser també gràcies a això que, ara fa una setmana, tots els futurs universitaris catalans que van fer la selectivitat van trobar que a l'examen d'anglès hi havia un text de la revista Time sobre Jobs. El poder –i les universitats, naturalment, són també poder– ha maldat sempre per fer-se seu tot allò que se li escapa. La primera fase és ignorar-ho; la segona, passat uns pocs moments de perplexitat, fer-s'ho seu. I amb Jobs ja fa temps que això ha passat perquè, tot i que, com tots els altres genis, va ser sempre un heterodox, algú que va defugir els camins marcats i que va acabar construint-se el seu destí, és innegable que se'n va sortir molt millor que molts altres. En part, deu ser perquè potser era més bo i, en part també, perquè el que ha fet Jobs ha acabat arribant a tothom. Però Jobs tenia tan poc a veure amb un examen com Gabriel Ferrater, que ara fa cinquanta anys que és mort i que va ser –ai, Déu– professor universitari. Al Poema Inacabat, parlant d'uns llibres de Chrétien de Troyes, Ferrater escriu: “O Déu, com ell renegaria/si sabés d'Erec i Enida/us n'hauríeu d'examinar.” Perquè els exàmens serveixen per a moltes coses, però no per estimular la creativitat. I això Chrétien de Troyes, Steve Jobs i Gabriel Ferrater ho sabien.