Anti-Casp

Fa 600 anys del Compromís de Casp. I convé que hi parem l'atenció, car, com és sabut, la història sempre ens ensenya coses. Aquell compromís, arran de la mort sense successió del rei Martí l'Humà, ha estat lloat com una victòria del diàleg, del pactisme i de la civilitat. Mentida. El compromís inicia la reculada i derrota de la pàtria catalana, fins ara sense remei. En aquell 1412 ens van marcar el gol més ominós de la nostra història, i encara en plorem les conseqüències.

Com que la Corona d'Aragó no tenia hereu, es van reunir tres compromissaris de València, tres de Catalunya i tres d'Aragó, per tal de trobar un successor a gust de tots. Es pot ser més equànime? Aquella reunió, però, va ser qualsevol cosa excepte equànime: va ser una ensarronada. Els dos pretendents eren Jaume i Ferran. Però ni Dívar ni Camps ni tutti quanti es poden comparar amb l'enèrgica enredada que, als ciutadans, ens preparaven. Els interessos dels poderosos estaven en joc. Ferran d'Antequera era l'home més ric que hi ha hagut mai a la Península. I els tres representants de Catalunya hi estaven lligats pel comerç amb la llana. De fet, només hi va haver l'oposició d'un dels tres representants de València. Els altres, ho portaven pactat i paït. La tupinada va ser beneïda per sant Vicent Ferrer, a qui mai no perdonarem la seva traïció. Ell també estava enviscat en compromisos econòmics, tan sant i tan miraculós com vulgueu.

Des d'aleshores, la nostra pàtria ha estat sotmesa, amb el concurs de part dels burgesos catalans. No feu cas de la propaganda escolar dels Reis Catòlics: la nostra derrota comença el 1412 i encara no hem reaccionat a temps. A Casp, els interessos castellans van ser més forts, més poderosos i més astuts que els interessos catalans. D'allà procedeixen Montoro i l'inspector d'Hisenda senyor Aznar, i el general Franco. De Casp ve que uns illetrats es pixen en la nostra llengua a les Illes i a la Franja. D'allà ve l'espoli.

Saber-ho no soluciona res, però sí que ens posa davant un fet molt important: que no es repeteixi. Que no posem la nostra caixa als peus d'unes quantes ovelles castellanes, per més bona llana que donin. No sé si m'enteneu.