Cartell festiu

Un exemple d'allò que Umberto Eco anomena aforismes “canceritzables” –és a dir, capgirables de manera que el contrari del que afirmen pugui ser no menys cert, si no més fins i tot– fóra la dita baixmedieval que pretén que de gustibus non est disputandum. Perquè, tot sovint, és de gustos que es disputa més que sobre cap altra cosa.

Un cas recent d'actualitat local –per bé que recurrent en tot d'altres llocs, començant pel mateix cap-i-casal– el depara el cartell de festa major de Reus d'enguany. Que, segons sembla, no ha agradat a tothom. Què hi farem!

Com que el que importa llavors és saber argumentar el propi gust (com resulta de vegades difícil fonamentar el perquè, en positiu o en negatiu, d'aquest!), vet aquí algunes raons favorables al tal cartell. Sense esmentar per res el nom del seu creador (la columneta aquesta sol ser en qüestió de noms propis sols al·lusiva, en l'elogi com en el blasme).

La tipografia hi destaca, amb lletra llegible i degudament destriada, el que cal: lloc, avinentesa, data, festivitat. La gradació cromàtica del rerefons progressa, en línia ascendent, del verd fins al roig encès, amb tonalitats intermèdies de groc i de blau. Com si sorgissin del copalta d'un màgic deliberadament naïf situat al capdavall, alguns elements distintius de la ciutat engalanada són al bell mig: el campanar, cofat amb la senyera i lluint a mitja alçada la rosa de l'escut, amb un avió sobrevolant-hi de l'època en què la societat civil reusenca va dotar-se d'aeroport propi, tot tocat de sol, estels i volves de llum.

Que si resulta massa tòpic? I doncs què es pensa segons qui que ha de ser un producte d'aquest gènere? Una plataforma d'exhibició de sublimitats transcendents? Una obra d'art magistral d'aquelles que, a força de pretensions, no van més enllà de la pasterada pura i simple? Gent ganxeta: bona festa major!