Un país sense justícia
Segons la darrera enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), un 58,2 per cent dels ciutadans té poca o nul·la confiança en els jutges. Aquest col·lectiu, a més, és el que surt més mal parat de tota la mostra i conforma el grup de funcionaris que més recels genera entre la població. L'estudi confirma la meva percepció del fet que en aquest país la justícia és un dret inexistent i que la seguretat jurídica dels seus ciutadans, a excepció del rei Borbó, és molt minsa i tendent a zero.
Diuen que la Justícia, quan és lenta, no és justa. És aquest un dels càncers del nostre sistema judicial perquè perjudica la víctima i afavoreix el delinqüent. El cas de Fèlix Millet, lliure i encara sense jutjar tres anys després que esclatés l'escàndol del Palau de la Música, sembla que indigna tothom excepte la casta judicial. A banda d'una lentitud exasperant, però, els jutges han adoptat una tendència creixent a dictar resolucions i sentències que semblen, a ulls de molta gent, una presa de pèl. Es repeteixen les situacions que demostren que els jutges no vetllen per la seguretat dels ciutadans i que, tot sovint, sembla que s'agafin expressament a qualsevol defecte de forma o a qualsevol drecera legal per reforçar la sensació d'abandonament que sentim els ciutadans. Tot això comporta, i ho diuen els mateixos responsables policials, que els delinqüents sàpiguen que aquí hi ha un grau de tolerància judicial envers el delicte que frega la impunitat.
Aquests dies l'Audiència de Barcelona ha convocat una sessió plenària per debatre si aplica l'IVA a les sostraccions dels furts. L'objectiu és intentar que la quantitat sostreta superi els 400 euros, de manera que els fets passin a ser considerats delictes i no faltes, les quals no comporten presó ni suposen antecedents penals. La comissió continuada de furts garanteix que el delinqüent no entri a la presó i cronifica la multireincidència. Una dada: vuit persones han estat detingudes més de 100 vegades per furts, i evidentment ara són al carrer practicant el seu ofici. Una altra dada: un de cada quatre barcelonins va ser víctima d'un delinqüent l'any passat. I què fan els jutges? Decidir si a la quantitat robada se li aplica l'IVA o no.
En la mateixa línia esperpèntica, fa pocs dies la secció cinquena de la mateixa Audiència va absoldre dotze trilers de les Rambles per considerar que no queda demostrat que estafin ningú. Segons els jutges, les víctimes ja haurien de conèixer la naturalesa enganyosa del que anomenen “joc tèrbol”. Dit d'una altra manera: els jutges creuen que les víctimes saben que seran estafades però es deixen enganyar alegrement perquè són ruques. Resultat: els trilers continuen enredant noves víctimes, els turistes continuen sent estafats i els policies perden la motivació.
Però el premi se l'emporta la titular del jutjat contenciós administratiu número 4 de Barcelona, que va revocar l'ordre de l'Ajuntament de Cornellà que clausurava durant quatre mesos la discoteca Capitolio per doblar l'aforament permès i pels continus actes d'incivisme al carrer. Segons la jutgessa, el tancament deixaria sense feina alguns dels 25 treballadors del local perquè “si no es genera consum tampoc no es pot generar treball”. Hom pot pensar, doncs, que si una activitat il·legal genera llocs de treball pot esquivar l'acció de la justícia. Fantàstic. Per cert, quan Capitolio va reobrir les portes just al davant hi va haver una baralla entre grups de sud-americans que es va saldar amb un mort per apunyalament.
