Què s'ha fet dels militars?

Arran del 25è aniversari de l'atemptat d'Hipercor, s'ha dit que aquella salvatgeria va reviscolar el rumor de sabres. Afortunadament les generacions joves no estan familiaritzades amb aquesta expressió que es refereix a un possible cop militar. No han viscut tampoc la por dels braços repressius de la dictadura, que eren la policia, l'exèrcit i un entramat de funcionaris de tots els nivells. Els militars eren temuts perquè el franquisme els havia concedit un poder polític quasi il·limitat. Per això la transició es va fer amb l'ai al cor, amb els tancs de la Divisió Brunete al clatell. De fet, la Constitució es va redactar amb ambigüitats calculades per no exacerbar la ira dels generals.

Quan Narcís Serra va ser ministre de Defensa va desmantellar la vella cúpula militar amb molta cura per apaivagar els ànims amb ascensos, honors, jubilacions i ponts de plata. Va posar l'exèrcit al dia, el va reestructurar de dalt a baix amb un perfil més modern i professional. La sorpresa va ser que en un temps relativament curt, els militars van desaparèixer primer de la vida política i després de la vida pública quasi completament. I com que, per raons de seguretat, no surten mai al carrer amb uniforme, no en veiem cap pel carrer. Cap ni un des de fa molts anys.

Era del tot imprevisible que els militars espanyols fessin mutis i es dediquessin, com pertoca a una democràcia, a fer la seva feina sense ficar-se on no els demanen. Això trenca la tradició colpista de l'exèrcit, sí, però l'Espanya rància i inquisidora ha reordenat les peces per mantenir el model de la pàtria franquista i per imposar el pensament únic. La dreta política ha renunciat a ser culta i liberal en apropiar-se del discurs de l'extrema dreta. I els jutges s'han apropiat del paper amenaçador i repressor que abans tenia l'exèrcit. Ara sabem, doncs, que a la dictadura no li calien els militars per perpetuar-se.