Bancs grans i mala imatge

La crisi financera ha afavorit –alguns dirien exigit– la concentració bancària. En el cas de l'Estat espanyol, és evident que ha estat així. Tindrem dos grans bancs –el Santander i el BBVA–, La Caixa i el seu instrument financer Caixabank, mitja dotzena de bancs mitjans –entre els quals el Sabadell–, i mitja dotzena de caixes bancs o bancs derivats de caixes –entre les quals Catalunya Caixa– que encara no sabem com acabaran. El criteri que preval és que com més gran millor. No és el meu, ni el d'una economia equilibrada.

Estem creant monstres financers. Si no van bé, seran “too big to fail”, com diuen els americans, o sigui, massa grans per deixar-los caure, ja que la destrossa que ocasionarien seria insuportable. I, si van bé, el seu poder econòmic serà tan gran que els donarà un poder polític igual o superior al d'alguns governs. Paradoxalment, en el panorama dels Països Catalans es mantenen perfectament sanes les dues caixes d'estalvi més petites de l'Estat: la de Pollença a l'illa de Mallorca, i la d'Ontinyent, al País Valencià. Són una prova que el volum no ho és tot. Algunes caixes catalanes també haurien pogut superar la maltempsada, sense necessitat de ser intervingudes i nacionalitzades –des d'un punt de vista espanyol–, però el Banc d'Espanya i el govern de l'Estat les hi van empènyer, fins a la seva liquidació.

La reforma del sistema financer ha estat matussera, molt perjudicial per a Catalunya, i no ha resolt el problema del crèdit, que és fonamental per a la recuperació econòmica. El resultat és que el sistema financer quedarà dominat pels dos grans bancs ja esmentats i per La Caixa, que confio que ens duri molts anys, en les circumstàncies actuals. Els dos grans bancs estan d'allò més molestos amb el govern espanyol. El conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz, va declarar fa uns dies que Espanya era un llast per a ells. I és que tenen uns grups inversors que no volen ni sentir-ne a parlar. I no és tan sols per considerar que les mesures econòmiques són insuficients. El que valoren és la pèssima imatge que dóna Espanya, que comença amb la monarquia i acaba amb el cessament del president del Consell Superior del Poder Judicial, passant pel comportament del govern estatal.

La monarquia ho tolera tot, menys el ridícul, que és el que ha fet el rei. El president del govern espanyol hauria de saber prou anglès per entendre que criden a l'estrada el primer ministre de les Illes Salomon i no pas a ell, i el senyor Dívar no pot qualificar de bagatel·la una despesa de 6.000 euros a la Costa del Sol. Aquests fets són els que fan pujar la prima de risc espanyola.

Els grans bancs estan globalitzats i aviat perdran les arrels. Només el 12% dels beneficis del Santander procedeixen de l'Estat espanyol i els del BBVA no deuen estar gaire per sobre d'aquest percentatge. Qui els controlarà? A qui serviran, a més dels accionistes?