Paradoxa

Llegeixo al nostre diari que a Santa Coloma de Gramenet hi ha una llista d'espera de fins a quatre anys per iniciar els tràmits per aconseguir la nacionalitat espanyola. Parlem, és clar, d'immigrants del món que volen renunciar a la seva nacionalitat d'origen i que volen adquirir l'espanyola. És un pas difícil perquè la burocràcia no ajuda, ni a l'Estat espanyol ni a d'altres que són receptors nets d'immigrants.

Sempre he pensat que renunciar a la nacionalitat pròpia per adquirir-ne una altra ha de ser complicat per a una persona, perquè també implica els sentiments i les emocions. Però quan algú hi renuncia és perquè no vol saber res del seu país d'origen. Perquè sap que allí no hi ha possibilitat de guanyar-se la vida, ni en aquell moment ni en el futur, mentre que en el país d'acollida es deu albirar una mínima oportunitat de tirar endavant. És la gent que pensa, com pensem molts, que la pàtria d'un és allà on té parada la taula. I també pensen que, al capdavall, quan es retirin sempre podran recuperar la nacionalitat original.

Però no deixa de ser una paradoxa que hi hagi gent fent cua per adquirir la nacionalitat espanyola mentre que n'hi ha altres milers i milers que voldrien abandonar-la. Que voldrien que la seva nacionalitat real, la catalana, tingués la protecció d'un estat propi. Que no hagués de barallar-se eternament als tribunals perquè el seu idioma es pogués utilitzar a les escoles. Que la solidaritat amb altres països fos això: solidaritat mesurada, no un espoli pel qual, damunt, només es reben insults, amenaces i males paraules.

Temps al temps.