‘Crear capacitats'

Una de les veus més sòlides de la filosofia americana contemporània és Martha C. Nussbaum (1947). Recentment ha estat distingida amb el Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats, agafant la torxa de Howard Gardner, el pare de les intel·ligències múltiples. Nussbaum té una sòlida formació en filosofia grega i coneix a fons autors moderns i contemporanis, però, a la vegada, és una intel·lectual activa que pren posició en conflictes i dilemes importants de la societat contemporània. La podríem definir com une philosophe engagée tot i que aquesta expressió ha quedat ja força en desús. Forma part de la complexa i bella constel·lació de grans filòsofes que ha donat el segle XX: Edith Stein, María Zambrano, Simone Weil, Hannah Arendt, Simone de Beauvoir i Agnes Heller. A la vegada, però, manté posicions molt distants respecte a algunes d'elles pel que fa a la seva reflexió sobre la condició femenina.

En els darrers anys ha donat a conèixer tesis valuoses sobre les necessitats, les capacitats i les emocions humanes que poden ser especialment útils per afrontar la crisi global que estem patint. De fet, una de les seves aportacions més interessants ha estat realitzada amb el premi Nobel d'Economia Amartya Sen. En un dels seus llibres, Crear capacitats, defineix l'ésser humà com una síntesi de necessitats i de capacitats i entén que un govern just i intel·ligent respon a les necessitats dels ciutadans amb eficiència i justícia, però, a la vegada, potencia les seves capacitats, perquè sap que, degudament desenvolupades, són una vertadera riquesa per al país.

Les capacitats són potències innates en la persona, són qualitats que les fan especialment valuoses si són degudament exercitades. Capacitar les persones per fer allò que estan cridades a fer i donar-los la possibilitat de posar-ho en funcionament és la funció de les administracions. S'expressa amb una paraula de difícil traducció: empowerment. La crisi no es resol esperant que passi, menys encara, esperant que els altres la resolguin amb una vareta màgica. Hi ha una coresponsabilitat en joc. Alguns tenen facultats decisòries, altres tenen menys marge de maniobra, però solament es pot afrontar si cadascú activa al màxim nivell les seves capacitats, aquelles que té tan guardades en el seu fons que ni tan sols ell és capaç de reconèixer. Les capacitats s'activen quan hi ha una situació que ho exigeix, una circumstància que posa els ciutadans en incertesa i en vulnerabilitat.

En circumstàncies d'aquest tipus, ens redescobrim a nosaltres mateixos i veiem que som capaços de fer el que no crèiem realitzable. La crisi no es resol amb la mirada nostàlgica, fixada en tot allò que teníem i ja no tenim o bé en tot allò que érem i ja no som. No tenim l'Estat del Benestar que ens pensàvem tenir, ni som tan rics com ens havien fet creure, però hi ha un munt de capacitats en cada ésser humà per descobrir i posar en marxa.

Cadascú, però, té les seves. Són inherents i no es poden impostar. En català ho diem d'una manera molt clara: d'allà on no n'hi ha, no en raja. El drama, però, és creure que no n'hi ha quan, de fet, n'hi ha. Aquesta mirada victimista, derrotista del ciutadà que limita a llepar-se les ferides de guerra a la cuina de casa seva mentre renega del món, no estimula les capacitats. Ens cal, en primer lloc, prendre consciència de les capacitats. Ens cal, en segon lloc, saber-les identificar i, en tercer, potenciar-les. El sistema ha de garantir que tots i totes puguin desplegar les seves capacitats i no ha de posar traves ni dificultats al desplegament d'aquestes capacitats, perquè cadascú, a la seva manera, aportarà riquesa a la nació.