Teniu obert?

Els meus avis, que tenien una casa de menjars a Llavaneres, no tancaven mai. Venia una persona a les 8 del matí o a les 4 de la tarda o a les 10 del vespre, i deia: “Mercè, no em faríeu pas una truiteta amb pa amb tomata?” I li feien la truita, fos l'hora que fos. I si el dia de Nadal, encara que ja fóssim tots a taula, trucava algú que necessitava alguna cosa, també se'l despatxava. Us parlo de fa molts anys, ja ho sé; era una esclavitud, ja ho sé; el concepte de conciliació no existia, ja ho sé, però com que per a mi aquesta disponibilitat absoluta i voluntat de servei era normal, ara em sollevo si entro amb criatures afamades en un restaurant cinc minuts abans de l'hora que comencen a servir menjars –només cinc minuts!– i em miren amb ganes d'assassinar-me.

La qüestió dels horaris comercials és molt complexa, i com totes les coses complexes, s'ha de tractar amb flexibilitat. Si et poses el barret de botiguer et convenen unes coses, si et poses el de client potser te'n convenen unes altres. Però si una cosa bona hem tingut fins ara al nostre país és que tot això ha anat funcionant amb sentit comú, consens i tenint clar que hem de defensar sempre el petit comerç, que és el que dóna a les nostres ciutats la seva autèntica fesomia. Doncs si tot ha anat prou bé, per què ho hem de tocar? Doncs perquè l'Estat espanyol ens ho imposa. Ens ho mana. Ens hi obliga, i de les nostres competències en fa làmines més primes que l'orella d'un gat.

El president Mas deia –i el vaig veure molt enfadat– que cal blindar la llei catalana de comerç perquè des d'Espanya no ens puguin tocar més el voraviu –ai, vull dir els horaris–. Estimat President, el blindatge seriós, total i per sempre de les nostres lleis i de la nostra manera d'existir a la terra és l'estat català. El blindatge que assegura el nostre futur només és l'estat propi. La resta és un ai al cor perpetu, i vostè sap que els cors, quan se'ls força massa, acaben petant.