La por de perdre's

La violinista ha sortit a l'escenari sentint aquella tremolor a la boca de l'estómac. Milers d'ales fregant-se sense fer soroll. És l'emoció de la música compartida amb les persones desconegudes que seuen a les butaques, dirà, si algú li fa notar la seva respiració agitada... S'asseu al seu lloc, aferrada al violí com de petita s'agafava de la mà del seu pare si caminaven per un carrer massa transitat. És la por de perdre's. La por de perdre's entre adults desconeguts. La por de la balladora de vals, desesperadament arrapada al ballador en aquella escultura en bronze de Camille Claudel al Museu Rodin de París. La por de Camille Claudel de perdre's en l'amor obsessiu i vampíric del geni August Rodin. La violinista deixa ara reposar l'instrument a la falda. L'acarona lleument amb el dit. Observa l'home de gest enèrgic que acaba de situar-se davant dels músics. El concert està a punt de començar i ell no l'ha mirada. Només fa dos mesos que tots dos contemplaven La valse i ell li va parlar de Camille, la germana del poeta. Del seu enamorament obstinat per Rodin. Del seu embogiment progressiu però imparable, quan construïa peces escultòriques per destruir-les immediatament després. Dels anys tancada al manicomi. La jove Camille que va crear La valse quan ja sabia que el seu amor no era tendre com el vals d'uns nuvis... era neguitós com el vals de les papallones a l'estómac, pertorbador com la passejada infantil entre el món dels adults, adolorit com el seu amor per Rodin. El director ha fet el senyal i l'orquestra arrenca. És un concert de valsos, però en el repertori no hi haurà la peça que la violinista va somiar després dels dies de París. La partitura ja no existeix. Ella mateixa va estripar-la després de l'última baralla, on tots dos van giravoltar com insectes maleïts dibuixant cercles concèntrics. El vals agafa volada i gira i torna a girar. La melodia s'enfila, fa voltes i cau. La música ha cessat i els aplaudiments arriben com una abraçada des del pati de butaques. El director es gira per saludar i encara no ha deixat reposar la mirada ni un segon en els ulls de la violinista. Ella torna a estrènyer el violí amb massa força. Pensa en Camille Claudel, en la partitura estripada, en la bogeria. S'aixeca tot d'una i tothom l'observa. Deixa suaument el violí al seu seient i marxa de l'escenari amb un pas decidit que fa emmudir les papallones.