Federals i dret a decidir
El federalisme plurinacional, ara com ara, sembla del tot inviable a Espanya, perquè només Catalunya el vol i ha assajat d'avançar-hi a través del nou Estatut, en alguns dels articles anul·lats per un Tribunal Constitucional “de dudosa constitucionalidad”, com diria poc després la seva pròpia presidenta. Tampoc és que resulti més clar el camí que hauria de fer Catalunya per obtenir la seva independència, ni tampoc les conseqüències precises que se'n derivarien, per més entusiasme que s'hi posi i per més que voleïn les estelades.
Som molts, d'altra banda, els qui, en el nostre fur intern, més enllà de la gatzara nacionalista, no veiem clara la conveniència nacional de posar els catalans –alguns nascuts a Catalunya, però altres nascuts o amb arrels a altres pobles d'Espanya– en el violent dilema de triar entre la seva condició de catalans i la seva condició d'espanyols. Més aviat hi veiem un risc per a Catalunya, vull dir una oportunitat per als seus enemics ancestrals, aquells que frisen per reanimar la flama lerrouxista. Si s'hi posen –i és obvi que no deixaran escapar una oportunitat com aquesta, i menys encara en el context propici de la desfeta social que patim–, pot produir-se una polarització de la societat catalana que se'ns endugui moltes dècades enrere. Alguns, volenterosos o arrauxats, asseguren que aquest temor és cosa de vells i que ja no té raó de ser. Voldria que tinguessin tota la raó, però no n'estic gens segur. I menys encara quan, entre ells, hi endevino honesta convicció, però també mera tàctica circumstancial de partit i fins i tot camuflatge oportunista d'interessos que operen en sentit contrari.
Què hem de fer, en aquest context, els federalistes catalans? Aquells que entenem que ha passat l'hora dels estats nació i que allò que cal és superar aquesta categoria per avançar decididament cap a la unió política d'Europa? Aquells que pensem, en conseqüència, que la solució de Catalunya passa per l'acceleració d'aquest procés i per l'obtenció d'un estatut europeu, al costat d'Escòcia, del País Basc...?
No podem restar melangiosos, no podem abandonar el poble de Catalunya i la seva cohesió nacional, tan laboriosament guanyada, al galop de cap pensament únic. Cal dreçar un discurs que obligui a contrastar les coses, a parlar seriosament i de manera responsable. Aquest discurs ha de reflectir, ben segur, l'esperit del nostre federalisme plurinacional, però en el context real: el de la manca de correspondència espanyola. Com venia a dir l'altre dia Laia Bonet, ha de ser un discurs federalista i plurinacional que no estigui suspès en el buit, sinó que tingui xarxa. La xarxa democràtica que resta als pobles quan els pactes assolits són vulnerats i quan la seva voluntat nacional és menystinguda: el lliure dret a decidir. Inclús per als que diuen que només les persones són subjectes de dret, és evident que les persones amb uns trets, una voluntat i un territori comuns tenen uns drets coincidents que esdevenen drets col·lectius, particularment quan sumen la majoria; com succeeix, sense necessitat de sumar cap majoria, amb els drets col·lectius de les dones o amb els drets col·lectius dels negres.
Més enllà de la conveniència nacional d'exercir-lo o no en un determinat moment, només la recuperació del dret a decidir pot donar prou credibilitat i convicció a un federalisme català que no obté eco enllà de l'Ebre. És el dret a decidir reivindicat per l'Assemblea de Catalunya i pel mateix PSC abans del pacte constitucional ara vulnerat. I si la gravetat dels fets, malgrat totes les prevencions i incerteses, ens acabés portant a exercir-lo, Espanya es veuria finalment obligada a moure fitxa de manera prou convincent, a posar-se a l'altura de l'oferta federal i plurinacional que li ha anat fent Catalunya o, per contra, a assumir la comprensible victòria de l'opció independentista.
