Lliçó de bones pràctiques
Tractant-se de la classe política, res no ens és estrany i fins i tot s'ha acabat la capacitat de sorpresa. Aquesta gent són capaços de les més grans giragonses i no usen el mínim de pudor per intentar explicar el que és inexplicable. El Parlament ha elegit –és un dir– els membres del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un col·lectiu format per sis persones que han de vetllar pel pluralisme i la neutralitat al sector informatiu públic, des de la mateixa professionalitat de qui arbitra amb prou elements de coneixement. Parlem-ne.
Els sis components del CAC resulten d'un acord parlamentari, on quatre són nomenats segons la correlació de forces parlamentàries (dos de CiU i dos del PSC) i els altres són votats pel ple. El corró convergent-popular ha votat el convergent Roger Loppacher i el popular Daniel Sirera per completar el grup. Segur, els acords entre populars i convergents funcionen quan han de funcionar i és igual que Sirera tingui una història de combatiu opositor de l'Estatut i que sigui un personatge gens lligat al tema de la informació; total, es tracta d'assegurar el manteniment d'espais de poder, al mateix temps que el Partit Popular paga el silenci del seu líder anterior, defenestrat en l'ascens de Doña Alícia. Els populars lliguen gossos amb llonganisses i tenen la virtut de saber fins on poden prémer el coll de l'Honorable President.
Encara, però, el més escandalós és que cap dels sis membres del CAC és professional del sector, un fet que és nou des de la creació d'aquest organisme. En aquesta ocasió la majoria conservadora fins ha desactivat la candidatura de Salvador Alsius, un professional independent de llarga trajectòria democràtica que oferia totes les garanties. Ara, sis persones “neutrals i independents” vigilaran les informacions dels mitjans, preocupant-se que siguin plurals i respectuosos amb tothom, sense “possibles interferències” ideològiques.
Sempre estem igual. Els partits polítics ens donen lliçons de bones pràctiques, lluitant per la pluralitat de l'administració, quan la correlació de forces els és desfavorable, però imposant la força del poder quan poden, fins si han de negociar amb el diable. No és impossible: cada dia la classe política pot empobrir el concepte que la ciutadania tenim d'ella.
