Sant Joan i sant Pere

Segueixo amb la pràctica (mentre pugui) de mirar de tenir un peu a la Garrotxa i un altre a l'Empordà. Per això aquest any he celebrat la revetlla de Sant Joan al meu poble, Sant Feliu de Pallerols, i la de Sant Pere, que és festa grossa a Figueres, a casa d'uns amics figuerencs a Sant Llorenç de la Muga. I és que, amb altres associats de la quadrilla (també fins allà on es pugui), seguim festejant tot allò que es presenta amb possibilitats a mida dels celebrants, que ja ho va dir el gran Rousseau a la seva novel·la Émile: la felicitat consisteix a voler allò que es pot. Sant Joan, sant Pere, sant Feliu, sant Llorenç... amb un martirologi tan extens i miraculós, la cosa havia de resultar aproximadament celestial. I ho va resultar. El sopar-revetlla a Sant Llorenç fou cordial, exquisit, divertit i entranyable. La mestressa convidant, que va dir que no hi hauria res cuinat, va voler fer, però, unes truites de farina, d'aquelles que els nostres avis deien que s'havien de tombar nou vegades i que van posar la nota nostàlgica de temps passats avall, quan les truites de farina es menjaven per necessitat o quasi. Magnífic sopar i cordial sobretaula, però ni un petard, ni un coet, ni una bengalina, ni una trista piula. La revetlla garrotxina de Sant Joan, va ser una altra cosa: una gran graellada de carn, una celebració més multitudinària, igualment amable, entranyable, i aquesta amb fogueró, petards, trons, coets i tot el que vulguin. Tot, llevat de la flama del Canigó que vam esperar durant més d'una hora asseguts a taula sense ni un got d'aigua, ni una oliva, ni un mos de pa; i sort encara que vam començar a sopar, perquè altrament encara l'esperaríem. Com a postres del sopar hi havia flam i per un moment em va passar pel cap que el flam era el substitut de la flama, és clar. Durant la revetlla de Sant Joan hi havia futbol europeu i durant la de Sant Pere, també. Vaig veure i constatar alguns entusiasmes per la roja de gent que no ho hauria dit mai, i la cosa em va portar a fer una consideració, diguem-ne, política: en el procés de llibertat i independència que tenim engegat a casa nostra, podrem comptar amb tota aquesta gent que s'ha entusiasmat i fanatitzat per l'actuació d'un equip de futbol que no ens representa? Permetin-me que en dubti molt, pel que vaig veure i escoltar en els alirets i expressions de satisfacció, ufana i complaença cada vegada que la roja marcava un gol. No ho sé, no ho sé...