de set en set
Erasmiana
Sobretaula distesa entre amics. En un de tants possibles pinyols del país: Torroja del Priorat. Amb bons vins, doncs. A fe de Déu (o, més aviat, a fe de Bacus!). La conversa flueix papallonera. Per un moment és possible sentir comprensió per Jorge Guillén i el seu Beato sillón: “El mundo está bien hecho.”
Tot d'una, per associació, i atès el fet que uns quants dels comensals són de procedència ganxeta, de la safata de les postres es passa a la safata, recentment exhumada i feta a mans del consistori, que hauria servit, anys i panys enrere, per transportar el cor de Marià Fortuny a la Prioral de la ciutat on va néixer i on algú o altre el deu venerar.
Com que l'actualitat s'hi presta, aviat deriva la cosa cap a un humor necròfil encara més estripat. N'és el pretext la mòmia no menys veneranda del general Prim. La qual, després del trasllat escenogràficament kitsch a què van sotmetre-la a les acaballes del franquisme, torna a trobar-se ara en dansa. Amb vista al tatxín-tatxon que caldrà celebrar-ne el 2014 amb motiu del bicentenari del naixement. I que passa, de moment, perquè saviassos d'arreu l'analitzin. Aviam si l'home, després de l'atemptat que li va costar la vida, va morir tot seguit (contradient així la versió oficial) o no.
Té cap interès tot això? Importa al coneixement històric corroborar o desmentir els límits d'aquella raó d'Estat? Enmig del dubte, una constatació s'imposa: la persistent recurrència de la superstició; de la creença en allò que, etimològicament, se situa per sobre (superstare); i que cal, doncs, materialitzar en forma de fetitxe o, d'acord amb la tradició cristiana, de relíquia tangible, a l'abast.
Al tombant de segles XV-XVI, Erasme va arremetre, des del catolicisme renovat, contra la superxeria d'estampeta i d'amulet. Ningú no ho farà avui des del laïcisme crític?