Canviar el món i no prendre el poder?

Només parlant de tant en tant amb la gent i seguint una mica les notícies, un s'adona que les coses han de canviar, que és impossible seguir amb les dinàmiques suïcides de les darreres dècades. Aquesta percepció està impregnant la societat, de manera que estem construint una mena de consens revolucionari. Tothom té idees en aquest sentit. Els indignats de les places discuteixen alternatives, els experts de les ones radiofòniques ofereixen respostes prêt-à-porter, els savis de l'acadèmia elaboren anàlisis sempre brillantment desfasades, i els catalans emprenyats reparteixen culpes a tort i a dret.

Això que he anomenat consens revolucionari –ja em disculpareu l'expressió– ve acompanyat d'un altre consens. Un consens que s'expressaria de la següent forma: els que estan en el poder són uns inútils que mai podran canviar res, mentre que aquells que sí que podrien canviar les coses ni tenen el poder ni el volen per a res. Els fa fàstic, el poder. S'imposa la idea que, manllevant el títol del llibre de John Holloway, s'ha de canviar el món sense prendre el poder. Tots estem més o menys d'acord a promoure una imprescindible revolta contra l'estat actual de les coses, però ningú sembla disposat a ocupar el lloc d'aquells contra els quals ens revoltem. En aquest repudi al poder sembla com si alguns fóssim massa celestials per moure'ns de les places, per sortir de les emissores o per abandonar les aules. Massa dignes per embrutir-nos les mans amb quelcom tan fastigós com l'exercici del poder.

Ara bé, podem canviar el món sense accedir al poder? Podem transformar la realitat sense embrutar-nos ni una mica? Holloway, per exemple, respon afirmativament. Considera que usar el poder significa acceptar-lo i, per tant, ser vençut abans de començar. Aquest autor representa un renovat antiestatalista llibertari que s'oposa al fetitxisme de l'estat a partir de la defensa d'un nou fetitxisme social, contrari a tota mediació política. El moviment Zapatista estava també en aquesta línia quan afirmava que no volia conquerir el poder sinó diluir-lo. Una posició semblant a la manifestada pels portaveus del 15-M quan defensen el seu dret a no definir un projecte alteratiu, responent aïrats a aquells que els demanen propostes concretes i compromisos efectius. Tots immaculats i nets com una patena. Indiferents al fet que l'estratègia de negar-se a prendre el poder no ha tingut, almenys de moment, gaire èxit a l'hora de canviar el món.

Les utopies contemporànies s'expressen, doncs, com utopies platòniques. Utopies que s'elaboren i es desenvolupen en els paradisos mentals dels seus promotors, però que tenen molta cura de no acostar-se al fang de la realitat. O que, quan ho fan, és de manera molt selectiva. Holloway reivindica el crit de la indignació que posa en marxa el motor del canvi, però es nega a acceptar les paraules que han de conduir el vehicle de la transformació. El crit és pur, mentre que les paraules requereixen mediacions i ponderacions. Però sense paraules, sense compromisos que assumeixin el fang de la realitat, no es construeix. I menys un altre món. De fet, la puresa de l'antipoder està desarmant els oprimits del món real. No només els incapacita per canviar la seva situació, sinó que també els debilita estructuralment davant d'un món que s'aprofita de la seva immaculada puresa.

Ens refugiem a les places i refusem els macrorelats de la política en benefici de les microexperiències de la comunitat. Fem operacions d'alliberació experimental que destrueixen la política transformadora, i ho celebrem com un èxit. Ens mostrem satisfets de no voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d'aquells que després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no m'acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç d'imaginar una alternativa com d'embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la realitat. O què ens pensàvem?