El silenci dels llibres

Passejo en silenci entre milers de llibres. Desenes de capses de cartró escampades per tota la masia, mostren els títols dels volums perfectament desats. Fora de les lleixes, els llibres evoquen, com diria Walter Benjamin, una atmosfera “més aviat tensa” alliberats de l'ordre estricte que amaga cada biblioteca; l'escena té lloc a Sant Celoni, a l'abric d'un Montseny nevat, a la casa de la meva amiga, musicòloga erudita, Mònica Ventura. Sabia que estava de trasllat i, en conseqüència, no me'n vaig estar d'oferir-li un cop de mà. Aleshores, però, jo ignorava la implícita relació que hi ha entre l'objecte i el seu destí: la prestatgeria.

En l'ordre del caos, fora de context, els llibres semblen desvalguts. En plena època de l'e-book em pregunto quin serà l'avenir del negre sobre blanc. Parlo de l'olor de tinta. D'unes pàgines esgrogueïdes amb els marges plens de notes manuscrites –la signatura del lector–. O d'un fet gens banal com la relació del lector amb l'obra. En un e-book hi tenen cabuda fins a 10.000 volums... Parlo –i retorno a Benjamin– d'una “passió anacrònica” en probable vies d'extinció.

No puc evitar relacionar l'inevitable declivi de les humanitats amb una possible desaparició del llibre clàssic. En El silenci dels llibres Steiner indica les dues condicions indispensables per a la lectura de caràcter humanista: el temps i el silenci. Pel que fa a la primera condició, sempre he pensat que el temps no passa: es viu. Una idea diametralment contraposada a la noció de pressa, expressió vital d'una època convulsa. Irònicament en la lectura la noció de temps es perd. Tot, però, vol el seu espai i un silenci –la segona condició– que a hores d'ara s'ha convertit en un autèntic luxe.

Medito en tot això envoltat de llibres. En una de les capses hi sobresurt un petit volum de color blau, titulat Què és la il·lustració?. L'obro per la primera plana i mentalment llegeixo: “Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment.” I a la darrera pàgina: “És avantatjós de tractar l'ésser humà, perquè és més que una màquina, d'acord amb la seva dignitat.” Allò que ens allibera és el saber. Penso en Merkel esclafant sense pietat el bressol d'Europa: Grècia. El temps és or, els deutes a la banca també fan perdre la noció del temps i la dignitat als homes.

Al menjador hi trobo, arraconades, un parell de capses amb llibres d'autors americans del segle XIX. Ben endreçats, els lloms revelen els noms de Whitman, Emerson o Thoreau; d'aquest darrer escullo, gens innocentment, una edició en rústica de Walden. “El que un home pensa d'ell mateix és el que determina, o més aviat indica, el seu destí.” Recordo bé quan vaig trobar aquesta obra fonamental de la literatura americana –una edició en anglès de segona mà– tot passejant un diumenge al matí pels Encants de Sant Antoni. Descarregar la darrera novetat al disc dur del teu ordinador o bé descobrir, tot fullejant-lo, un llibre; heus aquí el dilema.

El llibre posseeix un tret que resulta consubstancial a l'origen del text: contradiu la sageta del temps, en tant que la seva lectura ens permet viatjar a un passat, ja sigui immediat o bé remot. La seva autoritat, però, no només rau en el text, ans també en la capacitat del lector d'interpretar; això és, copsar el seu significat com es copsa el sentit d'una llei. Aquest és el seu poder. De com la desaparició física del llibre condicionarà els nostres hàbits de lectura ho ignoro. I tanmateix, goso afirmar que la capacitat de l'home d'autodeterminar-se se'n ressentirà. Mai cap circuit integrat substituirà la màgica del llibre. Escampades, desenes de capses de cartró amb milers d'obres m'ho confirmen.