El fracàs del nacionalisme de creixement
Si en alguna cosa s'ha caracteritzat la transició democràtica ha sigut pel suport que el nacionalisme de CiU ha donat a un model desenvolupista que ha acabat provocant la pitjor crisi de la història contemporània. Tots els principals mals que assolen l'economia catalana provenen de la cultura de l'enriquiment ràpid, l'especulació financera i les corrupteles, entre les quals haver col·locat polítics dirigint les caixes. El que es va fomentar durant els governs nacionalistes, i també quan va durar el tripartit, va ser el consumisme i la urbanització del territori com a valor de progrés. Donant suport a la instal·lació del projecte Eurovegas en una de les zones agrícoles més fèrtils de la conca del Llobregat, el govern Mas ensopega amb la mateixa pedra: optar per un creixement que no valora el capital natural.
Els ecologistes documentats advertíem que emular, amb governs d'esquerres o de dretes, el nefast desenvolupisme franquista acabaria, més aviat o més tard, desestabilitzant el país; que el maridatge del catalanisme amb els lobbies energètics, immobiliaris i de la construcció comportaria connivències insalubres i perilloses.
Quan el 1981 vaig publicar L'econacionalisme, amb un pròleg de Joan Oliver/Pere Quart que s'avançava a la situació política actual, vaig detallar els efectes perversos que tindria l'aliança espúria entre el nacionalisme governant i els grups econòmics supervivents del franquisme.
Jordi Pujol sempre va semblar-me un president encotillat per l'affaire Banca Catalana i les seves aliances espanyoles. El seu és un europeisme sincer però que conscientment oculta l'Europa dels banquers i d'Euratom. L'Europa dels pobles, les regions i les cultures, la que va defensar Denis de Rougemont en la Lettre ouverte aux européens el 1975, està encara per construir. I hem de començar a preveure quina Europa ha d'acollir el futur estat català.
Una majoria electoral espanyola va ser excessivament optimista vinculant el nostre ingrés conjunt a l'OTAN i la CEE. El Tractat de Roma, diguem-ho ja, en realitat va ser un instrument de la banca nord-americana per recuperar els crèdits del Pla Marshall, que va comportar la colonització d'Europa per part de Wall Street a canvi del desembarcament dels aliats. L'FMI ha sigut i és el gran executor d'aquesta permanent vigilància. La crisi de l'euro ens ho està fent més evident. L'Europa política que ens han venut els eurodiputats nacionalistes, i també els socialistes, és un miratge.
La coalició CiU ha impulsat durant els darrers quaranta anys un creixement sense contemplar els efectes que tindria sobre la capacitat de càrrega del territori i sotmetent el model energètic a una dependència insostenible de les corporacions transnacionals del petroli, el gas i l'urani.
El futur dels nostres fills i néts hauria de ser gestionat per polítics (joves o veterans) que no pertanyin a aquesta casta desenvolupista, capaços de començar de zero i de construir una Europa no sotmesa a l'FMI i a la gran banca. L'“economia verda”, l'economia de l'austeritat per aturar el canvi climàtic, la gran esperança d'una Catalunya lliure, no pot ser dinamitzada pels continuadors d'un model que ens ha portat vora el precipici.
L'era solar, que inevitablement ha de sorgir d'aquest caos, no serà creïble si la lidera un catalanisme sotmès als lobbies financers, econòmics i energètics que han fet negocis multimilionaris especulant sobre un creixement deshumanitzat i injust.
L'estratègia, el full de ruta, no és únicament la unitat que reclama l'Assemblea Nacional Catalana, no. La qüestió fonamental que ens hem de preguntar tots els independentistes és si el govern d'aquest futur estat, un cop cobrés tots els impostos i es deixés de produir l'espoliació fiscal, impulsaria el mateix model de creixement que ens ha arruïnat. I no veig en els dirigents sobiranistes de CiU cap voluntat de rectificar el rumb.
