Griñán i tots els altres ja fan tard
Quan sentim que José Antonio Griñán, al capdavant dels socialistes d'Andalusia, diu que defensaran la igualtat de les autonomies i reclamaran que no hi hagi privilegis per a cap, podríem pensar que per fi han posat seny. Que han caigut de l'orgullós cavall que els passeja per la fira de les vanitats i que s'han adonat que ja no poden continuar gaudint del privilegi dels fons que les autonomies més productives han estat aportant a les que ho són menys. Que, al cap de 32 anys d'autonomia i de rebre fons solidaris del sistema autonòmic i de la UE, han de reconèixer que no han estat capaços d'utilitzar aquest privilegi per desenvolupar-se i assolir l'autosuficiència financera i que n'han gestionat pèssimament els recursos. Que han d'admetre, al cap i a la fi, que el calc autonòmic en què es van entossudir no era el camí més adient i que els va ser concedit de forma privilegiada, tal com no s'estaven de reconèixer els exministres de la UCD Manuel Otero Novas, Fernando Martín Villa i Manuel Clavero Arévalo o el mateix primer president andalús, Rafael Escuredo, en el 30 minuts que diumenge passat TV3 va dedicar al Café para todos.
Però resulta que les paraules de Griñán –que no són diferents de les d'altres líders– no són cap mea culpa ni cap reconeixement d'haver abusat d'una situació políticament primada, sinó un pronunciament contra les aspiracions catalanes d'aconseguir un pacte fiscal. I també un adob ben generós per a la demagògia que es permet titllar de privilegi l'aspiració de decidir sobre els diners propis però no l'evidència d'aprofitar-se dels diners d'altri, a més a més d'atribuir a Catalunya la recentralització que el PP es proposa dur a terme.
Els catalans, però, ja no estem per bromes ni per collonades. El llarg procés de constants menyspreus i de desagraïments que la nostra solidaritat ha rebut des d'Espanya ha provocat que haguem desistit de l'autonomisme, del federalisme i de qualsevol altre sistema d'organització política de l'Estat que passi per la submissió de la nostra identitat i dels nostres recursos a la voracitat dels nostres veïns. El bròquil s'ha acabat de tal manera que se'ns en refot la via que prenguin els territoris adscrits al regne d'Espanya perquè els catalans hem triat el nostre propi camí i l'anem fent. Ni Griñán ni molts d'altres no se n'acaben d'adonar i quan ho facin serà massa tard. Per a ells, és clar.
