Anglaterra vol i dol
Anglaterra és una potència mitjana amb una influència global però sense poder global. Així ho expressava Malcolm Rifking, un ministre de Defensa en temps de Margaret Thatcher, que parlava molt bé perquè cada dia s'entrenava uns vint minuts fent discursos imaginaris davant del mirall de casa seva. Podia fer parlaments sobre qualsevol tema amb una formidable retòrica.
La influència anglesa perdura després d'haver perdut un gran imperi i no haver trobar el seu paper en el món. Així ho creia l'ambaixador nord-americà a l'ONU Adlai Stevenson, un demòcrata que va intentar sense èxit guanyar les eleccions presidencials el 1952 i el 1956, que se les emportà el general Eisenhower pel Partit Republicà. Stevenson també parlava molt bé i feia discursos memorables. El president Kennedy l'envià d'ambaixador a les Nacions Unides en aquells temps de les turbulències diplomàtiques de la guerra freda.
La llengua anglesa és un dels instruments més poderosos de la Gran Bretanya. No només perquè la parlen centenars de milions de persones arreu del món sinó perquè l'anglès és el llenguatge de la ciència, del cinema, de la literatura i de la modernitat. El fet que l'anglès sigui la llengua dels Estats Units vol dir que és l'idioma imperial dels segles de més progrés de la història de la Humanitat. Algú ha dit que els Estats Units i Anglaterra són dues nacions dividides per una llengua comuna.
Les minories d'anglesos que han governat el país i mig món durant més de dos segles han exhibit una grandesa superior a qualsevol altre poble convertint-se en els viatgers més intrèpids i aventurers. I ho han fet sense deixar de ser ells mateixos un sol instant de les seves peripècies colonitzadores i sense pretendre que els altres pobles siguin com ells.
És aquest sentit de superioritat, molt petit, potser només una polzada, el que els fa diferents i únics. És un poble que guarda les coses velles, que a les cases de professions liberals hi ha centenars de llibres antics, que no l'importa organitzar un homenatge fastuós a la reina que ha dut la corona 60 anys amb més de mil embarcacions de tota mena navegant Tàmesi amunt en reconeixement a Elisabet II. El mateix havia passat l'any 1717 quan el rei Jordi encomanà a George F. Haendel que li toqués una peça inèdita des d'una barcassa a uns metres del vaixell reial. En sortí la Música aquàtica, una de les peces més alegres i fresques del compositor alemany que es nacionalitzà anglès.
La influència dels anglesos s'ha incubat a les seves universitats que han produït savis i premis Nobel, però sobretot, perquè han educat dirigents amb un gran sentit pràctic de la vida i les coses. Quan l'equilibri territorial europeu s'ha vist pertorbat, Anglaterra ha estat capaç d'intervenir amb eficàcia tot i que no s'ha d'esperar que ho faci amb aventures o compromisos en qüestions d'ordre abstracte. És un país on les ideologies o els intel·lectuals són mal vistos.
En les properes setmanes veurem la immensa ciutat de Londres amb totes les seves variants històriques, culturals i esportives. Els Jocs Olímpics mostraran la cara més amable i de més fair play d'una ciutat que malgrat ser la capital d'una illa és una referència de poder polític, financer i cultural arreu del món. El més curiós és que l'Anglaterra d'avui és una ombra gairebé ridícula de la influència que tingué en l'era victoriana.
Han volgut rebentar Europa i no ho han aconseguit malgrat que l'Europa continental està travessant moments d'extrema crisi. Els anglesos han sabut jugar amb les febleses i les baralles eternes de l'Europa continental. Fou Winston Churchill el que digué solemnement a Zuric l'any 1946 que la unitat europea era imprescindible i necessària per evitar noves guerres. Tenia raó. Però els anglesos no s'ho han cregut mai. I els governs han estat captius d'un estat d'ànim que volien i dolien per ser a Europa. Encara passa avui. El primer ministre Anthony Eden, abans de la catastròfica campanya de Suez de 1956, envià un emissari a Messina, on sis països continentals estaven posant els fonaments del que seria el Tractat de Roma de 1957 i que anà derivant fins a la Unió Europea d'avui. L'observador enviat a la ciutat siciliana li comentà el que Eden segurament volia escoltar: “He abandonat Messina content perquè encara que es vagin reunint no es posaran d'acord i, si es posessin d'acord, no arribaran a cap resultat i encara que hi arribessin serà un desastre.”
És la visió anglesa sobre la nova Europa que començà a construir-se l'any 1957. Primer diuen que no. Després, en veure que paga la pena formar-ne part, demanen entrar-hi. Arribà aquell clamorós Non del general De Gaulle al primer ministre Macmillan. Després hi tornaren a insistir fins que en un referèndum amb el suport dels dos grans partits, d'Edward Heath i Harold Wilson, decidiren formar part d'Europa i demanaren l'ingrés. Els hi fou concedit.
Des d'aleshores han jugat les seves cartes més que les del projecte europeu. L'arribada del euro els descol·locà. No només perquè perdien la seva autonomia monetària sinó perquè el centre de les finances europees no seria la City de Londres sinó el Banc Central Europeu de Frankfurt. La pugna aquesta vegada no és protagonitzada pel duc de Wellington que derrotà Napoleó o la lluita entre Montgomery i Rommel als deserts del nord d'Àfrica. No, aquest cop els anglesos volen dominar Europa d'una altra manera. Tenen diaris euroescèptics formidables i una classe política que sap que el discurs antifrancès o antialemany sempre acaba guanyant a les urnes. I tenen l'aliança implícita dels Estats Units en molts àmbits culturals, financers i polítics. Ni Washington ni Londres són hereus de la Revolució Francesa. Edmund Burke ho va escriure en un memorable llibre de reflexions sobre els esdeveniments revolucionaris a París.
