El meu poble

Sempre he pensat que el meu poble és singular. No ho dic per la seva bimil·lenària història, que també, forjada per ibers i romans, ni per la pàtina cultural que hi donaren jerònims i cartoixans durant els anys de foscor. Tampoc ho dic pel seu protagonisme en l'esclat de la industrialització ni per haver estat bressol del sindicalisme organitzat. Encara, en la proximitat del temps, tampoc faig referència a les virtuts d'un poble que fou referent dels moviments unitaris antifranquistes i que tingué l'orgull d'haver celebrat la primera manifestació autoritzada de tot l'Estat a favor de l'amnistia, poc després de la mort del dictador. Tot això ja podria servir per escriure la crònica de la singularitat del meu poble, però no és del que vull parlar, que ara, com diria el vell president, això no toca.

El meu poble és singular quan és la tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants, una urbs feta assumint diverses onades migratòries, i que, malgrat la lluita contra la desvertebració que això significa, ha conservat una identitat molt pròpia. És del que volia parlar: de la singularitat d'un poble que fa una trentena d'anys era la ciutat més gran amb alcalde comunista (PSUC) i ara és el gran campament del Partit Popular a Catalunya. Del perquè de tot plegat se'n podria escriure un llibre de gruix considerable.

Però el meu poble, amb una immigració castellana molt potent, fa molts anys començà a treballar per fer del català la llengua vehicular, amb un compromís de les parròquies i les entitats culturals, en la darrera etapa del franquisme, i amb la proclamació oficial del primer Ajuntament democràtic (1979) d'un manifest d'intencions a favor de la defensa i promoció de la llengua. No fou estrany que el 1982 el consistori es distingís com a capdavanter de la Campanya per la Normalització de la Llengua i el seu projecte d'actuació fos imitat per moltes altres institucions del país.

Amb tot, el meu poble trigà força a reglamentar oficialment allò que anà imposant en la quotidianitat, i fou la sessió plenària del 26 de juliol del 2005 que aprovà el “Reglament per l'ús de la llengua catalana” (publicat al Butlletí Oficial de la Província el 23.9.2005), una normativa molt avançada que esvaïa qualsevol possible dubte sobre l'oficialitat del català al municipi. Tinc els meus dubtes que tot el que preveu el reglament, i que és oficial després de la seva aprovació, mai no s'hagi aplicat.

No ho oblidem, al meu poble fa un any que hi ha un govern municipal del Partit Popular que, teòricament, governa en minoria. I fa uns dies ha inaugurat un magnífic passeig marítim, programat pel govern anterior, i ha entronitzat un monument al Mono, el de l'anís, també un dels signes identitaris i singulars del meu poble. Durant dies, un munt de banderoles han anunciat l'esdeveniment. I és aquí on motivo la meva reflexió: per primera vegada, les banderoles i tríptics que anunciaven l'acte inaugural, fets per l'Ajuntament, eren redactats en llengua castellana, fins contravenint la normativa aprovada pel mateix consistori. Al meu poble, alguns han perdut la sensibilitat d'utilitzar i defensar la llengua pròpia i fins, potser, no troben estrany que un anunci municipal es faci en castellà amb tota normalitat.

Talment, des de la singularitat del meu poble, l'exemple d'aquesta actuació soterrada, però gens gratuïta, hauria de fer pensar. El campament popular, instal·lat a la tercera ciutat de Catalunya, fa la seva feina ideològica i sembla que ningú no sigui prou sensible per denunciar-ho.