Futbolí ideològic
La prova més evident del triomf aclaparador de l'espanyolisme és precisament la seva invisibilitat. A més de l'espanyolisme explícit (molt comparable a alguns exhibicionismes catalanistes), hi ha un espanyolisme més subtil. És un espanyolisme que es camufla entre els mecanismes de pensament, que dissimula la seva presa de partit amb un seguit d'aplicacions invisibles generades per un poder hegemònic. El cas és que, en siguin més o menys conscients, molts ciutadans d'aquest país són espanyolistes per defecte. Aquest tipus de nacionalisme espanyolista adopta l'aparença de neutralitat discursiva; per maquillar drets apel·la a una majoria social; declama odes a un cosmopolitisme només assolible a través del salconduit del castellà; i de manera constant substitueix l'argument per l'èmfasi (“¡porque esto es España!”, o en la seva versió més refinada: “¡porque la Constitución no lo permite!”).
Dissabte passat, al diari La Vanguardia, sota el títol “Futbol per sobre de la política”, l'exfutbolista Joan Golobart publicava un article que materialitza aquest espanyolisme adherit als mecanismes de pensament. Després de defensar el suadíssim motlle que “el futbol està per sobre de la política”, Golobart barrejava la suposada ingravidesa del futbol amb el recent sondeig del CEO, que indicava que un 51% dels catalans eren partidaris de la independència. L'analista esportiu (i també polític, malgrat li pesi!) descobria un nou angle metodològic que no hauria de passar desapercebut a les altes escoles de sociologia. Segons ell, el share televisiu que va registrar el partit de la final de l'Eurocopa de futbol a partir del segon gol de la roja, demostra l'adhesió suprapolítica de la població catalana a la selecció espanyola. I tot per acabar rematant: “Lamentablement, hem de recórrer a emissores no catalanes per seguir la roja.”
Aquest petit futbolí ideològic permet que els Golobart de torn te la clavin per tota l'esquadra. Un cop més, els damnificats són presentats com a agressors. Golobart és un d'aquells molts ciutadans que només reivindiquen dignitats perdudes a partir de l'estatus legal establert. Això, per exemple, li permet obviar que allò primordialment lamentable és que a Catalunya hàgim de recórrer a mons virtuals per poder simular que les seleccions esportives catalanes competeixen oficialment. Però és clar: aquest ja no deu ser el partit dels Golobart.
