Instal·lats en la incultura

En un article a la premsa, l'escriptor portuguès Gabriel Magalhaes explicava el seu desencís durant una classe de literatura a la universitat. Demana als alumnes el nom d'algun escriptor rus important. Mutisme. Un d'italià, un d'alemany. Silenci general. I el professor, decebut, cerca les causes de tanta ignorància, observada no al mig del carrer sinó en una aula universitària.

Una cultura que viu de la imatge i el so desemboca en analfabets funcionals, reflexiona. Televisió, videojocs, internet, tauletes, tot tan insubstancial com vertiginós. I afirma, “molts joves ja només s'alimenten de palimpsestos informàtics”. Palimpsestos? Què és això? No, gairebé ningú no sap què vol dir aquesta paraula, ni moltes altres; ni li interessa saber-ho. No ho cercarà al diccionari, sigui de paper o electrònic. La correcció lingüística ha perdut valor i, encara més, el pensament profund. Ara compten els oripells, les tafaneries, l'esport. A Portugal i aquí, al conjunt d'Occident. Un altre escriptor atlàntic, Jorge Edwards, ho diu descarnadament: “A Xile, la gent culta està obligada a dissimular el que sap perquè no li faltin al respecte.”

Hem arribat a aquest extrem només a causa de les noves tecnologies? Aquí, entre nosaltres, la primera pedra de la incultura la va posar el Ministeri d'Educació quan, en nom d'una pretesa funcionalitat, va eliminar dels currículums troncals escolars tant la filosofia com la literatura. Des de fa uns anys, els alumnes creixen i maduren coixos d'aliment intel·lectual. Si l'autèntica i oculta intenció era fer dels joves mers empleats i consumidors mal·leables, ho han aconseguit. Els d'aquí tampoc no llegeixen Tolstoi, Eco, Goethe; no coneixen el seu pensament. Per a què serveix això, pensar?

Que la ciutadania sigui feliç en la seva ignorància pot posar-se en reserva. Però del que no hi ha dubte és que els legisladors no tenen dret a privar els estudiants d'una educació integral, és a dir, no tenen dret a sostreure'ls les humanitats.