El rei, el que faltava pel duro
“Si un govern vol donar confiança fent parlar aquest senyor és que la situació ja no és dramàtica, és desesperada”
A l'esperpèntica tropa d'incompetents que comanda des de fa una mica més de mig any l'Estat espanyol ahir s'hi va afegir el màxim representant de la decadència d'un model de nació d'opereta, d'un reialme de sainet, d'un quadre de vodevil de baixa estofa per on circulen desorientats una colla de personatges estrafolaris que fan caure la cara de vergonya a qualsevol que encara no l'hagi extraviat. El que faltava pel duro. El Borbó donant lliçons de com sortir de la crisi i pontificant sobre el respecte als més desafavorits i parlant de recuperació econòmica quan encara no hem tocat fons perquè ni tan sols som capaços d'albirar on carai és el final d'aquesta crisi.
Això no és seriós. Si realment un govern es pensa que pot generar confiança exhibint com a figura respectable un individu que no tan sols no manifesta idees pròpies sobre l'estat actual de la situació sinó que amb prou feines sap llegir les que li posen al davant, és que la situació és més que dramàtica. És desesperada. Hem de convenir que Rajoy, la seva colla de corifeus i tota la claca de la bancada del Congrés que fan l'onada amb entusiasme cada cop que llança per la borda un bocí més de l'estat del benestar, han esgotat a velocitat supersònica tota la credibilitat. I el marge de confiança que qualsevol governant es mereix quan accedeix al poder i a més ho fa amb majoria absoluta. No sóc pas dels que pensen que el votant s'equivoca. Però sí dels que estan convençuts que tota societat té els governants que es mereix. La qüestió és si cal pertànyer a aquesta ruïna que es diu Espanya. Com pot ser que només un 51% dels catalans ho tinguem clar?
