Tal faràs, tal trobaràs

Fa una certa gràcia (amb un fort component de vergonya aliena) veure com ha fet forat entre el mitjans catalans el discurs espanyol que fa d'Europa una colla de voltors que obliguen els països del sud a fer sacrificis insuportables. Segueixen el discurs oficial
i monolític de Madrid. No
hi ha lloc per a l'autocrítica. La pròpia disbauxa sembla no tenir res a veure amb tot plegat, i les mesures que
Rajoy “es veu obligat” a adoptar són el producte “dels mercats”, o d'una sinistra Merkel que sembla gaudir amb el patiment espanyol.

El que més mal fa a Espanya, però, és la pèrdua de sobirania. “Ens governen des de Berlín i Brussel·les”, s'exclamen amb indignació. “Aquesta no és l'Europa que volíem”, es queixen. “És una democràcia de fireta, perquè uns governants sense pressupost no tenen marge de maniobra”, blasmen.

Si no fos perquè aquest vodevil ens afecta directament, fins i tot trobaria divertida aquesta dosi de justícia poètica que està rebent Espanya. La seva situació actual és exactament la mateixa que la que pateix Catalunya des que la venerada Transició va establir aquesta ficció de descentralització anomenada Estat de les Autonomies. Catalunya depèn de les transferències de Madrid, que imposa dia sí, dia també, mesures que desdibuixen la minsa autonomia. Igual que a Madrid ara, a Barcelona hi ha un govern que fa veure que actua amb autonomia, però que depèn tothora d'una instància superior que imposa els seus dictats. Alguns, com el titular d'Economia Andreu Mas-Colell, cauen del cavall i exclamen “ens tracten com a súbdits!”. Benvingut al món real, Sr. Conseller. “Dues tasses!”, sembla dir Brussel·les a Madrid, que ha d'empassar-se el brou que fa dècades que administra a Catalunya.

Ep! Les similituds s'acaben aquí. Espanya es veu sotmesa a Brussel·les i Berlín per la seva pròpia incompetència. Després d'una temporada vivint com a nous rics, ara toca pagar els plats trencats. El cas català és diferent. El nostre país viu unes restriccions pressupostàries i financeres imposades des de Madrid, però –a diferència d'Espanya– Catalunya genera els recursos fiscals necessaris per evitar totes i cadascuna de les retallades que
pateix. Simplement ens els deixem prendre. I la culpa
no és de Madrid. És nostra.