Si tingués unes tisores... quines coses retallaria

Fins ahir, quan es parlava de feines segures i envejables sortien els treballadors de La Caixa (i, per extensió, de caixes i bancs) i els funcionaris de qualsevol administració. La crisi i les retallades ho han capgirat tot, ja no hi ha feina estable. Davant la dimensió de la tragèdia i de les darreres mesures asocials aprovades pel govern del PP, apuntarem idees que permetrien grans estalvis a la societat en conceptes que ningú, llevat dels afectats directament, trobaria a faltar.

En primer lloc, la institució –si és que es pot dir així– més prescindible de totes és la monarquia. Oblidem que Joan Carles va ser imposat per Franco? Amb els anys es van veient les potes de fang d'aquest absurd i innecessari reialme endogàmic i hereditari, que es perpetua en el poder sense que la ciutadania els pugui votar ni fer abdicar si no és per mitjà d'una revolució. No parlem tan sols dels milions que reben del pressupost de l'Estat. Només cal veure les mobilitzacions policials cada vegada que els prínceps vénen a Girona. Quants agents fan feines tan inútils com aquesta?

En segon lloc, ja és un clam fins i tot entre la mateixa classe política: l'abolició del Senat. De què serveix una cambra territorial en la qual ni tan sols es pot parlar en les llengües oficials de l'Estat? Amb alguna honrosa excepció, fa anys que el Senat és un cementiri d'elefants, de prejubilats d'or de la política o de recol·locació dels que s'han quedat sense plaça en altres fronts.

I tercer: és necessària una ràpida redefinició entre els consells comarcals i les diputacions. Atès que les vegueries han quedat en els llimbs, aquestes dues institucions s'han d'unificar. El 1987 es van aprovar les lleis d'organització territorial que recollien els consells i la desaparició de les diputacions. Ara tenim els dos òrgans i s'ha de simplificar. Mentre no siguem un país independent s'haurien de traspassar les competències de la Diputació a la Generalitat i als consells comarcals. Seria molt més operatiu i tindríem més estalvi. Amb aquests tres exemples pràctics aniríem fent camí. Un altre dia parlarem de les Sicav, aquest invent legal perquè els rics només contribueixin amb un 1% de les seves fortunes, mentre els treballadors declarem fins al darrer cèntim.