Amb la suor de l'esforç

Quan cal anar per feina, s'ha d'anar per feina. Llegeixo que al jutjat hi ha imatges de Jordi Ausàs descarregant caixes de tabac. Ho veieu? Arribava el cotxe amb el fato amagat, passat per la duana, controlat pel brigada de la Guàrdia Civil, i s'havia de guardar al garatge sense despertar sospites. Jordi Ausàs, molts anys admirat alcalde de la Seu d'Urgell, que fou conseller de governació de la Generalitat, es posa a la feina sense saber encara que el vigilen. Si la foto existeix, és un cas modèlic d'informació. Però tot està ara en mans dels jutges. Ells diran si la brama que s'ha escampat correspon a fets reals. Si tot fos com expliquen, quedaria clar el que sempre he sospitat: que per fer contraban s'ha de comptar amb un soci entre els que el vigilen, i que per descobrir els contrabandistes es necessita un bocamoll disposat a vendre's per quatre duros.

Això d'una personalitat arromangant-se les mànigues de la camisa per descarregar caixes m'ha dut a la memòria una vella història palamosina. Al cafè Savoy, on solíem acabar les nits d'hivern amb l'amic Forner a mitjan anys seixanta, un vell pescador m'explicava un dia com es feia contraban de tabac i d'altres matèries escasses per aquelles rodalies. “Sempre era el mateix –deia–: es feia córrer la veu amb discreció controlada que aquella nit hi hauria descàrrega a Can Cristos. Calia assegurar-se que la notícia arribés casualment a la caserna de la Guàrdia Civil, a través dels coneguts xerraires. I sí, aquella nit es descarregava..., però a La Fosca. Treballàvem tranquils. Sabíem que els civils eren a l'altra punta esperant les barques que no arribarien. Ens fèiem un bon jornal per unes hores de feina ràpida i silenciosa. De tota manera, penso que els civils ja sabien com anava tot allò. Ho dic perquè una nit em vaig trobar duent una caixa a mitges amb un home que no era d'aquí. El meu company de feina era el governador civil, en Mazo Mendo.”

Com que no puc verificar de cap manera la certesa dels fets que em va explicar, no acuso ningú. Si de cas, poso en valor el fet que qualsevol home, per important que sigui, es guanyi les garrofes amb la suor del seu esforç.

Sorprèn la història del pescador. No hauria de sorprendre tant que algú de la Seu trafiqui amb Andorra. Al cap i a la fi, el contraban és, des de sempre, el principal negoci de la zona. Josep Pla explica que, quan ell va ser al petit país dels Pirineus, quan es registrava a l'hotel on es volia hostatjar, va dubtar un moment abans d'escriure quina era la seva professió. Què hi posava? periodista?, escriptor?, pagès? L'hoteler, home d'ofici, li va recomanar que hi posés contrabandista. Era el més habitual. Quan surto d'Andorra, quan em pregunten si porto alguna cosa per declarar, sempre responc: “Queso.”