LA COLUMNA
La cadira més buscada
Comprar roba és una activitat que dóna sentit a la vida de molta gent. Ara que la societat no imposa obligacions religioses, n'hi ha unes altres que són més peremptòries encara, com l'anar vestit a la moda. Això obliga a submergir-se en aglomeracions quan s'acosten festes assenyalades i, sobretot, a heure-se-les amb tothom a la bogeria de les rebaixes. Rieu-vos de les antigues processons i romeries! Molt més sacrificats i esgotadors són els pelegrinatges de botiga en botiga calculant, comparant preus, buscant les talles –ai, les talles!– i maleint els ossos de la persona que t'acaba de pispar aquella peça que et feia peça i que era l'última que quedava.
La majoria de conciutadans se sotmet de gust a aquest dur suplici. No és el meu cas. La meva capacitat d'anar de botiga de roba en botiga de roba és tan limitada que em cau la cara de vergonya. Jo voldria ser com aquell noi que és una wikipèdia vivent de totes les botigues i botiguetes fashion de Barcelona o aquella dona que va carregada de bosses i que no en té mai prou. No, a mi els dependents em veuen a venir i, segons on entro, protesten de seguida: “Què hi fa vostè, aquí? Que no ho veu que aquest és un temple de la moda jove?” No m'ho diuen amb paraules, sinó amb la mirada, perquè una música disco a tot drap –txunda, txunda, txunda, txunda– impedeix qualsevol conversa.
Una víctima innocent d'aquesta febre és l'home, xicot o senyor que acompanya la seva dona, xicota o senyora amb una resignació bíblica. El reconeixes de seguida perquè s'arrossega i busca desesperadament una cadira o una butaca. N'hi ha tan poques, a les botigues, que s'estableixen guerres sordes per conquerir-la. Si escric aquest article és perquè he vist un paio clapat com un soc en l'única butaca d'una botiga de senyores, i un altre que es refugiava en uns emprovadors per asseure's una estona clandestinament. Juro que cap dels dos no era jo.