No, és clar!
La realitat aplica correctius severs a tota forma de deliri. Per exemple: conèixer que les emissions de metà provocades pels pets de quatre vaques contaminen més que no pas un cotxe, et fa menys abrandat i menys disposat a abraçar simplistes solucions de caire ecològic. Saber per exemple que un macroprostíbul patrocinava les samarretes d'un club esportiu del Pla de l'Estany, i veure adults i tendres infants lluint en la seva roba l'anagrama d'una parella realitzant inequívocs moviments de còpula, et fa més complex i més complet com a persona.
Gràcies a exemples semblants a aquests, la recent proclama d'un grup de periodistes a fer la revolució social i a alçar-nos en armes, t'envaeix d'una sensació de déjà vu. Ana Simón, Samanta Villar, Risto Mejide, J.J. Santos i l'omnipresent Jordi Évole són les noves icones de la revolució pendent.
Hi ha moltes generacions de ciutadans que, instruïdes en els esquemes clàssics, encara creuen que les proclames revolucionàries exigeixen com a mínim un tractat liminar tan extens com el que configuren les nombrosíssimes seccions dels volums d'El capital de Karl Marx. Que lluny que queden les ferotges i dilatades pugnes semàntiques dels pensadors neomarxistes, capaços d'omplir una biblioteca de Babel sencera amb llibres i més llibres que es repliquen al voltant de dilemes conceptuals o per comes massa a la dreta o massa a l'esquerra. Avui tota aquesta bateria científica i ideològica ja no és necessària. Els Évole i les Pedroche, per proclamar la revolució, en fan prou amb els 140 caràcters del Twitter.
L'escenari ha baixat a platea, s'ha enfilat a les llotges, ha sortit al carrer i ha acabat envaint tot l'univers. Fins la construcció de la pròpia imatge és superior i prèvia a tot contingut. Hi ha pocs exercicis de decadència tan expressius com el que protagonitzen aquest grup de periodistes populistes. És el mateix que passa amb el cineasta Michael Moore, que amb els seus films sempre planteja un interrogant: ¿són acceptables algunes semiveritats construïdes sobre missatges doctrinaris i, per tant, empobridors de la capacitat de raciocini, argumentació, crítica i comprensió? La resposta és: NO, és clar!
