L'endemà del dissabte

La notícia va sortir fa vuit dies: la justícia francesa ha emès una ordre d'arrest contra Teodorín Obiang –fill de Teodoro Obiang Nguema, president de Guinea Equatorial– per malversació de fons públics: una mansió a París, 14 cotxes de luxe, diverses peces de Rodin i Degas... Tot plegat és un episodi més en la tragèdia amb fronteres que és aquesta ex-colònia espanyola rica en petroli en què tots els ciutadans –només n'hi ha 675.000– podrien gaudir d'una prosperitat a la noruega en comptes de viure, la majoria, amb menys de 30 dòlars mensuals i sense aigua potable; és més, qualsevol guineà que suggereixi que les coses anirien millor si el president no s'embutxaqués 62 milions de petrodòlars cada dia, pot acabar torturat i potser deixat morir a la presó de Playa Negra, a Malabo (no gaire lluny d'un hotel de luxe de 200 habitacions construït per fomentar un turisme inexistent).

Si la Guinea Equatorial pateix avui un dels pitjors règims africans és, en bona part, perquè la seva història l'hi ha abocat. Tal com ha explicat Gustau Nerín als seus llibres excel·lents sobre el tema, l'Estat espanyol mai no va provar de dotar aquesta colònia excepcionalment artificial –Espanya va adquirir l'illa de Bioko (abans Fernando Poo) a mitjan segle XIX i els francesos no li van regalar el petit quadrat de continent africà que completa el país fins al 1900– d'una administració civil autèntica, tot governant-lo com un districte militar (durant anys, Fernando Poo es va convertir en una mena de camp de treballs forçats). El primer president després de la independència, Macías Nguema, va ser un psicòpata col·locat pel govern franquista –que el creia manipulable– i que va acabar destruint l'economia i fent assassinar unes 80.000 persones. El 1979 va ser arrestat i afusellat pel propi nebot, l'actual president Obiang, el qual havia estat el màxim responsable de seguretat precisament durant el regnat tan violent de l'oncle.

En fi, de l'explotació despietada dels espanyols a la cleptomania del Teodorín hi ha una tradició d'aprofitament caciquista transmesa com si fos de pares a fills. I això no passa només a l'Àfrica: per esmentar un petit exemple local, segurament ens hauria sorprès molt més el ‘que se jodan' impune d'una certa diputada espanyola, si no haguéssim sabut que es tracta de la filla de Carlos Fabra...