Coratge olímpic

Han vingut per quedar-se. Ja va passar amb els de l'exèrcit espanyol, i ara passarà amb els xandalls de la selecció olímpica. L'escalf de les glòries futbolístiques, que han fet de Catalunya un gran estanc, amb un munt de banderes que encara recorden els punts de venda a domicilis particulars, ho acabarà de facilitar. Mentre tot va avall, i els carrers cremen d'indignació per l'IVA de la cultura, pel de la plastilina, per l'IRPF dels autònoms, per la sagnia del dèficit, per la manca d'exemplaritat pública, la flama olímpica prepara sofàs de juliol.

Uns jocs olímpics comporten molts moviments. De terres i diners a la ciutat que n'és la seu, i de vendes de televisors i coixins de sofàs a la resta del món. És clar que els de Londres que comencen la setmana vinent no arriben en el millor moment perquè tothom abraci les smart TV, i faci una permuta de LED i plasmes. Sense poder estrenar televisor, el millor consol serà el xandall espanyol. Cervesa fresca, copa glaçada, olives i patates serà l'aperitiu isotònic ideal per veure nedadors, les noies de la sincronitzada, les de la rítmica, piragüistes, llançadors de perxa, martell, salt, triple salt, tanques o els 100 metres. I això, vist des d'aquell vermell encès que es reflecteix a la pantalla.

Els grans esdeveniments esportius, eurocopes, mundials, el tennis, grans curses ciclistes i ara els Jocs són el refugi espanyol anticrisi. I el xandall, una nova bandera. En comptes de posar en perill les vendes d'AVE a Rússia criticant els dissenyadors russos, el que hauria de fer la ciutadania és córrer a comprar-se'l, començant pel monarca. De fet, per superar una baixa, per fer recuperació, és una roba prou còmoda. Per anar per casa, o per anar a comprar a una gran superfície. I en aquest cas, com han fet broma els mateixos atletes, que són els que els han de lluir, el xandall és ideal per anar a una discoteca de polígon, o per anar a robar coure, més que per anar a guanyar l'or. És cert que impacta, però cremallera amunt aquelles sanefes i voltes a la roba m'envien directament al circ, allà on vivim instal·lats. I és que el més difícil encara ha d'arribar.