L'espai d'història concreta

El documental L'operació Garzón és una bona ocasió per dibuixar un possible esquema de l'independentisme contemporani en tres fases. La primera és la de Terra Lliure i els grups associats amb l'esquerra radical. Aquesta és una fase de protesta, de manifestacions i, fins i tot, de terrorisme contra l'Estat i també contra el mercat i contra la burgesia. Però al marge d'aquests modes de violència, aquí hi trobem ideals nobles i una militància pura i alegre. Això es pot veure bé al documental: els torturats durant l'operació Garzón encara mantenen una tensió muscular, unes veus profundes i una mirada neta que evoquen l'època en què ser militant independentista era bastant més arriscat i desagraït que no pas ara.

A la segona fase, l'independentisme entra al joc del poder parlamentari. És el moment del primer Colom i del Carod del tripartit. Però, com que ells encara vinculaven independentisme i esquerra, o l'anomenada qüestió social, potser el punt d'inflexió clau ha estat Solidaritat. La tasca de SI és importantíssima: amb només tres diputats van desemmascarant la corrupció de l'oasi català i han fet que al Parlament ningú no es recordi de l'eix dreta/esquerra i que tothom s'hagi de posicionar segons l'eix unionisme/independentisme. Tot i l'agressivitat habitual de les intervencions, la seva tasca no és de protesta sinó de desbrossament del camí cap a l'estat propi.

La tercera fase és la transformació del partit hegemònic, Convergència, en independentista. Aquesta ha de ser l'última etapa, encara que cal entendre que les tres fases, més que succeir-se, s'entremesclen i se sobreposen l'una amb l'altra. Com que per declarar la independència necessitem una hegemonia transversal al Parlament, el nostre objectiu és, com qui diu, fer-nos tots convergents —d'una nova Convergència independentista, és clar, la Convergència que potser l'haurà de liderar Oriol Pujol, ja que tot apunta que Mas serà un president de transició més que no pas de decisió.

Aquestes tres fases, ¿no reprodueixen perfectament el gran episodi constituent previ del nostre país, que és l'emergència del nacionalisme a finals del segle dinou? Les arrels inicials del catalanisme, tal com ens ha explicat Josep Termes, són populars i obreres. En una segona etapa sorgeix la reivindicació política, que és el moment de Valentí Almirall. I, finalment, en la tercera etapa, Enric Prat de la Riba i la Lliga bandegen el republicanisme d'Almirall i, aprofitant la crisi d'Espanya de l'any 1898, constitueixen un nacionalisme realment constructiu però no radical, transformador però no revolucionari.

Amb l'independentisme contemporani pot ser que ens trobem amb una evolució semblant: primer sorgeix com un moviment d'oposició al sistema i, a mesura que s'enforteix políticament i que s'estén entre les classes hegemòniques, després perd el radicalisme i la vinculació amb l'esquerra, però és justament llavors que aconsegueix el seu objectiu polític, que és la independència.

A molts independentistes d'esquerres això de fer-se convergents els farà al·lèrgia, i diran allò de “no era això, companys, no era això”, o bé que “tot canviarà perquè res no canviï”. Però, en lloc de seguir el model revolucionari de Lenin, que vol destruir l'ordre establert i construir el nou país des de zero, potser ens convé més seguir el tacticisme de Karl Marx, que entenia que els agents transformadors en cada situació històrica poden pertànyer a diferents posicions dins l'espectre ideològic. Al capdavall, la història sempre acaba deixant a tothom insatisfet. La insatisfacció final, però, no ens farà perdre el desig de treballar junts per estructurar el nou país des de l'espai d'història concreta que ens pertoca.