Sang freda

I impertorbabilitat. Davant el patètic enfrontament de missatges i actituds públiques de tot l'arc social, recomano al ciutadà entrar en la serenitat sense compassió, i actuar amb precisió i sang freda. Si ens ho apliquem tots, potser trobarem el desllorigador de tot plegat. Si no –i no ho sembla–, patirem cada cop més, i ens acostarem, encara més, a la irracionalitat. Amb totes les seves conseqüències.

Perquè el ciutadà no es pot pensar que és innocent del que passa. El ciutadà també volia ser ric i especular, anar a tot arreu, tenir dues o tres cases, brindar amb champagne i comprar-ho tot a preu de diners. No s'hi val a dir “jo no vaig poder”; no vaig poder, però volia. Qui més qui menys anava a crèdit, amb tota l'alegria.

I bé, el que no ens queda és crèdit, ni monetari ni ètic, a ningú. Perquè el que ara està fent el PP (desordre total, incapacitat social, arrogància infinita, incomprensió real de la realitat, atavismes prepotents, recentralització, menyspreu a la democràcia, abocar el sector públic al privat, etc.), tothom sabia que ho faria. Els seus, perquè és el que són, desgraciadament, seguint la dita de Machado, “Castilla miserable, ayer dominadora / desprecia cuanto ignora” (Machado, que fou ètica pura, odià la prepotència castellana i el “señoritismo”, que és exactament el que tenim al govern de Madrid); i els altres, perquè en el seu moment, Srs. del PSOE (ni socialista ni obrer), els han volgut imitar, com uns tristos nou-rics. Si, senyors socialistes, tristos nou-rics; només cal veure la morenor hortera que gasta el retirat Felipe González. I ignorants, perquè sota seu es covava l'estafa bancària, i vostès ni ho van veure, o, el que és pitjor, no ho van voler veure. I de CiU no cal ni parlar-ne: el seu travestisme entre dreta dura i independentisme mític és exagerat, histriònic, bast. I si el jutge els clava 3,6 milions de fiança per les seves vergonyes, encara apel·len a la pàtria, aquesta que no saben defensar si no és en jocs de casino. Dolorosa dreta catalana, enfangada en la mentida de la mentida de la mentida... i ara dolorosament acompanyada o pel PP dit català (?) o bé per una ERC segurament també enfangada de baixos pels mateixos diners que CiU (si no, per què no fan sortir Mas al Parlament? Cap altre pacte, per interessant que sigui, justifica evitar la compareixença de Mas. Ho entenen, Srs. d'ERC?)

I què dir dels sindicats, ara moixos i escandalitzats, posant-se braus amb una nova vaga general. Si ja en vam fer una fa dos dies! On pensen anar, a la revolució? Per fer què, senyors? On eren, vostès, quan tot això era un escàndol de diners amunt i avall? I el ciutadà del carrer, que surt enfurismat només si li toquen directament allò que no sona. Ja fa dos anys que hi ha gairebé cinc milions de parats, i aquí res. Ara, em treuen la paga de Nadal i aquells famosos moscosos, i surto al carrer. Perquè Srs. i Sres., tenim un problema molt més profund, que és que no ens havíem volgut adonar que tot aquest benestar (jubilació, aturs, hospitals, escoles, drets socials, habitatge, consum, viatges, vacances...) s'havia construït (i està construït i es vol que torni a estar construït) sobre una base terrible: l'egoisme social, a través del guany empresarial i productiu (han posat a 3r d'ESO, en comptes d'ètica, emprenedoria!), lluny del cooperativisme i el comunitarisme; egoisme per a tenir més i ser més tot tenint més a qualsevol preu. Els rics de sempre (els rics de sempre existeixen) havien aconseguit fer creure a la gent senzilla que també eren rics, i aquí tothom vivia i viu per sobre de les seves possibilitats, aquest articulista el primer. Però com que el capitalisme és un mar de taurons, finalment tot això s'ha desbordat (i esperin quan arribi la crisi energètica...), i encara que ara paguem els pobres dels rics, és tot el sistema, completament hipòcrita (vostè podia imaginar que La Caixa, per exemple, enganyés uns jubilats venent-los una inversió de risc, en comptes d'un estalvi segur?) i irracional.

Doncs bé, fi de la partida (almenys, conceptualment: al carrer pot arribar el pitjor). Només una revolta ètica pot reordenar les coses. I el primer punt és una nova economia (no aquí, arreu) de l'estalvi i la racionalitat (la caixera del súper no entén que no vull bosses...). Convertir l'ètica (o sigui, l'autorresponsabilitat) en la primera assignatura del cole, i reeducar els pares, els treballadors, els empresaris i els polítics. I jo mateix i el lector, ens ho apliquem, netegem la podridura, i practiquem la indiferència. I uns quants banquers i polítics, a la presó. Sense això, res a pelar.