El tren gratuït

Quan estudiava a l'institut de Girona, agafava el tren a Sils cada dia. Érem una bona colla de bordegassos de Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Maçanet, Vidreres, Caldes de Malavella i del mateix Sils, que cada dia ens trobàvem a l'andròmina. De tant en tant intentàvem viatjar sense pagar el bitllet i el viatge es convertia en un joc del gat i la rata entre nosaltres i el revisor. Els dies més divertits era quan ens enfrontàvem al “cazarecompensas”, un bon jan amb algun quilo de més que suava la cansalada perseguint-nos de vagó en vagó mentre nosaltres pujàvem i baixàvem amb l'habilitat i l'energia dels adolescents.

Han passat molts anys i el cazarecompensas segur que ja s'ha jubilat. També han desaparegut o, pitjor, cauen a trossos algunes de les estacions de poble on es venien els bitllets. Moltes, a part d'oferir una imatge deplorable, s'han convertit en baixadors on els passatgers pugen al tren per, teòricament, pagar durant el recorregut. La realitat, però, és que sovint la gent no paga. I no perquè facin el viu, sinó perquè, sobretot si el recorregut és curt, el revisor no té temps de cobrar i a l'arribar a la destinació només és qüestió d'una mica de barra o de conèixer la sortida adequada per estalviar-se el bitllet.

Ja sé que no ve d'aquí i que els 100 milions d'euros que l'operadora costa cada any a la hisenda espanyola no s'eixugarien amb el grapat de bitllets de tren que es perden cada dia. Però és una petita mostra d'un problema més greu. Les nombroses escletxes per on s'escapen desenes de milions d'euros sense cap mena de profit ni benefici ciutadà. Administracions duplicades i triplicades, empreses públiques que es podrien privatitzar i serveis perfectament inútils o reconvertibles constitueixen un mosaic insuportable en aquests temps de penúries, on no es pot malgastar ni un euro públic.