Els mitjans i el foc

El 8 de març del 2010, Facebook era la gran novetat comunicativa. La gran nevada va fer que la xarxa social s'omplís de milers de fotografies amb un clar intent de certificar que qui ho penjava “també havia estat allà”. Amb motiu del foc de l'Empordà, sembla com si Facebook hagi perdut la batalla amb el Twitter. La instantaneïtat no passa per l'ordinador, sinó pels smarts phones. No es tractava de dir que també hi havíem estat sinó que estàvem al costat dels que patien. La perspectiva era diferent i la tarda del diumenge, dia 22, Twitter no va trigar a convertir-se en una estranya polifonia de missatges que informaven i desinformaven. Tot era possible dins la xarxa social, fins i tot discussions sobre si calia recordar que la conducta exemplar dels bombers era un desafiament a les retallades. El Twitter va demostrar que l'opció dominant no és tant la de jugar a fer de periodistes amateurs sinó la de participar en una gran caixa de ressonància.

Mentre el foc avançava, TV3 va voler demostrar que en circumstàncies extremes la informació és un bé públic i que, per tant, cal estar a l'aguait i fer programació especial. El directe televisiu en casos extrems, però, té sempre alguna cosa de postís. Diumenge a la nit, per exemple, no era possible estar amb les càmeres al costat del foc o moure's per l'Empordà intentant informar amb naturalitat. La televisió va haver de conformar-se amb repetir les mateixes imatges fins a la saturació, contactar telefònicament amb algun alcalde o amb el relat d'alguna experiència personal de la periodista que havia quedat atrapada a la Jonquera i només podia parlar per telèfon. Al final, la versió televisiva que s'imposava no era altra que la versió oficial dels fets, perquè les úniques imatges que es retransmetien en directe eren les de la rereguarda, del centre de comandament de Figueres, on hi havia el conseller Puig. Davant la cacofonia de les xarxes socials i la saturació televisiva, el mitjà estrella va ser la ràdio. Les diverses emissores –especialment la SER de les comarques gironines– feien periodisme actiu, connectaven via telefònica amb el lloc dels incendis, parlaven amb gent afectada, informaven de l'estat viari i construïen amb la veu un veritable estat de la qüestió. En una situació extrema, la ràdio és capaç de trobar la seva veritable funció com a mitjà, potser per demostrar que, tot i l'impacte de les noves tecnologies, els vells mitjans de comunicació no són substitutius.