País Valencià

Fa alguns dies que hi ha alguns sectors de la política catalana, sovint aquells que més blasmen el concepte Països Catalans, que també es fan un fart de pregonar que, a l'Estat Espanyol, amb tres autonomies –Catalunya, el País Basc i Galícia, és clar– n'hi ha prou i de sobres. La setmana passada, arran de la petició de rescat feta pel País Valencià, se'ls va tornar a sentir amb certa força. Al principi se'ls va veure satisfets perquè el crac valencià abonava les seves tesis, però estic segur que sabien perfectament que tot plegat no és pas una qüestió de qui es mereix tenir autonomia –per cert, els valencians hi tenen tant dret, o més, que els catalans, o no?–, sinó de conèixer i saber quina classe política i amb quina barra ha abocat el País Valencià a la situació actual. I també n'ha segrestat la voluntat popular, explicant-los mentides, amagant-los la realitat i fent-los creure que la corrupció i ser més aprofitat que els altres és l'única manera de tirar endavant. Això sí, menyspreant la llengua pròpia, la història i el que fes falta. Sap greu, senyors, però estic segur que els valencians tiraran endavant. Malgrat tot i malgrat els que no ho volen. I el país, tot el país, de Salses a Guardamar, en dirà bé.