País endreçat

M'aboco a terra. Doblego l'espinada. Rascle en mà grato sota la soca, i arrossego branquillons, pedres, pols, herba seca, flocs i avellanes fallades. Víctimes del diabló que les perfora i buida com si per corpus per comptes d'ous els brolladors haguessin de fer saltar i girar avellanes. Aquestes avellanes ja no serviran per la collita del setembre. Encara que el test de Santa Magdalena dictamini que l'avellana és plena coincidint amb la seva festivitat, el 22 de juliol. També hi ha altres motius que fan minvar una collita, des d'una calorada fins a un aiguat o una pedregada, que en molts llocs on encara hi ha aquest conreu, especialment a les comarques de Tarragona, pateixen any sí, any també.

És clar que l'avellana va encaixar malament l'entrada a la Unió Europea. L'amistat germanoturca, i més d'una badada política, la van fer entrar en una espiral de marginalitat accelerada pels problemes genèrics de la pagesia. De resultes de la tragèdia de l'Alt Empordà, enmig de la mort i la devastació, patida també per pagesos i ramaders, hem tornat a sentir la necessitat de la figura preservadora del paisatge que paradoxalment tenen els pagesos.

Paradoxal, perquè la primera lluita a la natura és entre el bosc que fa la seva i el pagès que amb els seus conreus marca una fita, fixa uns límits a la massa forestal.

En aquest exercici de tenir cura de la terra, del tros, d'endreçar tires armat amb un rascle de plàstic, miro d'afegir aquestes altres raons preventives a les sentimentals, a una feina de Sísif.

Branques trencades pel solcuit, un fong que acaba fent suar a les branques afectades una goma ataronjada; el badoc, i uns preus de misèria acaben de generar interrogants a una feina que té un enemic nou: el porc senglar que perfora el sòl, mastega les gomes del rec i s'adapta a mida uns bassals que riu-te'n tu d'enginyers titulats.

I tot i així els més vells, que no poden replanar el terreny, no paren de dir, amb la perspectiva d'un futur incert: “Oh ves, abans bé menjàvem.” Potser l'enyor de la terra, davant l'enèsima retallada i l'asfíxia del present, s'imposarà com a necessitat de subsistència. Potser així, amb el de fora conservat, la lluita contra el foc tindrà una altra cara.