En farem una de grossa?
El president Mas ha dit que si l'Estat intervingués l'autonomia, “el poble de Catalunya es desfermaria en una onada de protestes i d'emprenyament”. D'emprenyament ja n'hi ha, d'això en pot estar segur; de protestes n'hi deurà haver, però de moment la processó va més per dins que per fora. Sembla que es comença a alimentar des de les institucions regides pels nacionalistes la idea d'una revolta en defensa de l'autogovern, però un poble que paga submisament múltiples peatges per anar a treballar i un euro per recepta mèdica no sembla pas procliu a alçaments de gaire volada. D'altra banda, la BBC va fer un reportatge sobre lladres amb plaça fixa a Barcelona que pensaven anar a Londres per aprofitar la temporada olímpica –això és: se'n van perquè volen, no perquè els hagin fet fora, i després tornaran–; si no aconseguim deslliurar-nos d'aquests escurabosses, algú pot pensar que serem prou forts per imposar un tracte fiscal més favorable? Afegim-hi el desprestigi dels líders, perquè tot i que aquí tothom s'apunta a fer broma sobre un monarca dispendiós i sobre la megalomania dels qui alcen urbanitzacions i aeroports en el desert, també hi ha moltes trames a desfilar, moltes polítiques erràtiques i moltes despeses sumptuoses, sense que hi serveixi d'atenuant saber quant que ens roben a Madrid. En conjunt, no ens agradem, i si no ens agradem no anirem enlloc. Compte doncs a encoratjar des de dalt moviments de protesta, perquè cada facció té la seva carta de navegar i entre tots podem fer un estrepitós naufragi. Aquí la cosa sempre va així: quan un proclama l'Estat català, un altre s'apunta a la República espanyola, un altre crida a la profanació de convents, i els més espavilats aprofiten per entrar a les cases a robar en nom de la causa. En la més gran de les bullangues recents, aquest mateix president va haver de fer servir un helicòpter per entrar en el Parlament, assetjat com estava per uns centenars d'arreplegats que si en alguna cosa coincidien era a amenaçar i desprestigiar les institucions catalanes; i paradoxalment, en circumstàncies com aquesta, els més independentistes tendeixen majorment a posar-se de part dels agitadors de carrer, com també dels saltamarges i dels transgressors de les lleis d'estrangeria. Perquè un poble defensi el seu autogovern necessita una coherència i unes idees clares que per ara no és que ja no en tingui sinó que va en direcció contrària a recuperar-les.
