Tu en tens la culpa!

Ahir vaig entrar a Portbou per la carretera de Banyuls i Cervera. Un xoc. Venia de Cotlliure, amb els seus embussos de cotxes tan crònics com civilitzats, i de Portvendres, neta, endreçada, amorosa com el seu topònim. És just passar el coll i trobar-se amb la viva imatge d'un país deixat de la mà de Déu i de l'home, sense cap disciplina ni autoestima col·lectiva. El mateix país (encara que no l'estat), el mateix mar, el mateix litoral i les mateixes margeres aptes per a uns ceps de vi aspre i arbustos resistents. Què canvia? L'home, la ciutadania. El foc de fa dues setmanes no ha fet res més que accentuar el desastre que ve d'anys i panys. On a una banda hi ha façanes noves, d'arquitectura anodina però neta, aquí hi ha casalots vells i emmascarats que abans devien fer patxoca, però que ara fan veritable llàstima. On allà hi ha compromís cívic, converses a veu baixa i contenció d'arguments, aquí hi ha pilotes fora i xiular d'esquena, baladreig al mig del carrer, culpes que sempre són d'un altre. Escric això i de cop m'adono que ja no estic escrivint sobre una població concreta sinó sobre tot un país que es pot reconèixer en la devastació de Portbou i la Jonquera. Cal exigir el que calgui als responsables polítics, sí, però també caldrà que ens exigim molt més a nosaltres mateixos. No feia ni tres hores que el foc s'havia descontrolat i ja hi havia qui corria a treure'n profit amb acusacions aprofitades, rancunioses i sectàries contra una conselleria d'Interior desbordada, també ella!, pel vendaval del nord (el físic, la tramuntana) i el de ponent (el polític, l'espoli abrasador). Va passar el mateix amb el foc d'Horta de Sant Joan, quan el govern era un altre. I és que tenim un país calcinat per la rancúnia entre bàndols, el xarlatanisme, la demagògia. Curiós, ja ho pots ben dir, perquè es tracta del mateix país que lidera les donacions de sang, per exemple, o l'associacionisme. El mateix país que ha sabut preservar la llengua i la cultura en moments tan difícils. Doncs mira, potser és això: potser és que el foc crema però l'arrel no mor i el bosc sempre acaba refent-se. Potser és que estem socarrimats, però no acabats. Potser és que ens cal fer, senzillament, una bona endreça del sotabosc per no entrar tan fàcilment en combustió.