LA GALERIA
Paracmàstiques sardanes
Es van celebrant aplecs de la sardana però, per poc que hom mantingui oberts els ulls, es constata que la cosa no va a més, ans al contrari. Sobretot no hi ha relleu, els joves són molt escassos i l'excepció només és dalt l'empostissat on els músics de cobla sí que són majoritàriament joves. Ara mateix, però, un servidor no pot pas posar-se com a exemple de res, perquè algunes extremitats no em permeten excessos, i menys encara si bessons, quàdriceps i talons d'Aquil·les han de treballar a ritme creixent.
Avui fa vuit dies vaig ser present en un aplec, i me'n feia creus del que podria ser si algun dia la sardana es perdia definitivament : la música és una pura meravella, el so dels instruments ens parlen directament al cor i als sentiments, la generositat i esperit de la dansa que permet l'entrada de tothom sense cap excepció, l'elegància del ball i la joia encomanadissa, tot això meravellós i nostrat que portem a la sang des del naixement, es convertia en malenconia només d'imaginar si algun dia desapareixia i arribés un moment en què la sardana només es ballés com a mostra folklòrica del passat, dalt d'un escenari i en un local de pagament.
En els aplecs, agradi o no agradi, sempre hi ha gent (poca, per sort) que només va a passar-hi l'estona, a trobar coneguts per xerrar-hi llargament. És una autèntica pena que no tothom faci atenció, encara que no balli, a les magistrals orquestracions que tenen totes les sardanes, a la seva plenitud, alegria, elegància i esveltesa musicals. Aquest dia observava un grup que no es van assabentar de res, només estaven per menjar, beure i xerrar pels descosits. Vaig pensar en allò del gran pianista francès Erik Satie, que va ser crític musical durant un dia, acomiadat després d'haver publicat aquesta crítica (resumida) d'una òpera: “Feia ben poc que m'havia assegut a la meva butaca quan em vaig adonar que havia perdut el paraigua. No podia treure'm la idea del cap i quan acabà el primer acte vaig demanar a l'acomodadora que m'ajudés a buscar-lo. Acabava de començar la introducció del segon acte quan vaig tornar a pensar en el paraigua, l'angoixa m'ofegava i va acabar l'acte sense haver pogut pensar jo en altra cosa que no fos el paraigua. Em disposo a escoltar el tercer acte, però s'acaba i segueixo desesperat pel paraigua. Al final de tot, l'acomodadora me'l dóna tot somrient, i surto de l'estrena de l'òpera del senyor Ambroise Thomas amb autèntica satisfacció.”