L'austeritat alemanya
Els països de la perifèria estem entrant en una espiral de recessió com la que volia evitar Alemanya fa uns anys
A principis de la dècada anterior l'economia alemanya creixia amb molta lentitud. Menys d'un 1% anual i amb alguns trimestres de creixement negatiu cada any. En aquell moment Alemanya va fer un gran esforç per sortir-se'n. Va reformar el seu mercat de treball, va millorar el grau de competència en els seus mercats. Sense aquestes reformes l'economia alemanya avui no seria la més gran exportadora del planeta ni creixeria amb la força que ho fa.
Sovint des d'alemanya s'esmenten aquests esforços quan s'exigeixen reformes estructurals als països de la perifèria. Són reformes que milloraran el funcionament de l'economia en el futur, s'addueix. Però les reformes afecten negativament la demanda privada i fan que a curt termini l'economia no creixi.
I aquí comencen les diferències. Mentre feia les seves reformes, el govern alemany va augmentar la seva despesa corrent i en inversió. La demanda pública va suplir temporalment la demanda privada per evitar que l'activitat econòmica es desplomés i entrés en una espiral deflacionista. De fet, aquesta va ser la raó per la qual Alemanya va incomplir unilateralment el Pacte d'Estabilitat, el que deia que cap país de la zona euro superaria un dèficit públic del 3% del PIB.
Als anys següents, a les meves classes sovint vaig defensar aquesta política malgrat les fortes crítiques que va rebre. Trencar unilateralment un pacte proposat per un mateix pot semblar poc elegant, però si l'economia alemanya hagués entrat en una forta recessió ben aviat la resta de països de la zona hauríem seguit el mateix camí. Les circumstàncies simplement eren diferents de les previstes i es va haver de canviar el full de ruta. A més, Alemanya va poder finançar el dèficit còmodament. El BCE va mantenir uns tipus d'interès baixos, perquè la inflació estava controlada.
Per la mateixa raó les polítiques d'austeritat a ultrança que es porten a terme en aquest moment són contraproduents. En un primer moment era necessària l'austeritat en la perifèria, les alegries dels anys de la bombolla tenien un resultat en termes d'excessiu endeutament, sobretot privat, de les famílies i les empreses. Després d'això sempre cal un procés de desendeutament.
Però l'escenari actual és diferent. Els països de la perifèria estem entrant en una espiral de recessió com la que volia evitar Alemanya fa uns anys. Els símptomes són evidents. Quan una economia augmenta el seu principal impost indirecte, l'IVA, i ha de gastar tot el que recapta de més a pagar uns interessos més elevats pel seu deute, és un símptoma que la mesura no és adequada. No aconsegueix la seva raó de ser primera, reduir el dèficit i l'endeutament.
Provocarà allò que temia. L'impagament del deute de la perifèria. Al 2008, quan la gran majoria de governs dels països desenvolupats van haver de salvar la seva banca per la presència d'actius tòxics, va haver de fer grans injeccions de diners. A Alemanya la factura li va sortir cara. L'equivalent al 10% del PIB. Però als balanços dels bancs alemanys hi havia altres actius problemàtics: deute públic i sobretot privat del països del sud d'Europa. I aquesta factura el govern alemany va decidir que no la pagaria ni ell ni els seus ciutadans.
Des d'aleshores la política econòmica del govern alemany no ha deixat de tenir en compte aquest paràmetre. Recuperar aquest deute. Les reformes estructurals proposades o exigides són necessàries perquè a mitjà termini les nostres economies siguin més productives, però l'austeritat exigida té per objectiu reduir el deute.
El problema és que sense creixement, qualsevol deute, sigui petit o gran, esdevé impagable. Cal tornar al creixement. Cal que el BCE millori d'alguna manera les condicions de finançament de l'economia espanyola i la italiana. En depenen aquestes economies, però també els bancs alemanys que han de recuperar els crèdits concedits als bancs d'aquests països. Sense la intervenció del BCE i amb la política fiscal del tot limitada l'única manera d'evitar un llarg procés de recessió seria sol·licitar la tornada a una moneda pròpia. Una solució que no interessa als bancs alemanys. En quina moneda es valorarien el 700.000 milions d'euros que Itàlia i Espanya deuen als bancs alemanys i francesos? Si es fes en la nova i aquesta es depreciés les pèrdues per als bancs alemanys serien enormes.
La cancellera Merkel és una dona amb sort, passarà a la història. Només cal que decideixi si ho vol fer com la dona que va salvar l'euro o la que va portar-lo a la seva fi. És clar que potser trobarà més fàcilment la resposta si el dilema l'expressem amb paraules diferents: ha de decidir si vol passar a la història com qui va salvar la banca alemanya de la fallida o qui la va enfonsar. Segur que sap que la darrera crisi bancària alemanya es va produir a principis de la dècada dels anys trenta. I que a partir d'aleshores no van parar de passar coses lletges.
