L'ONU en xandall
Una de les formes més abjectes de nacionalisme és l'esportiu, que té en els jocs olímpics la seva expressió màxima. Per raons que escapen a la comprensió racional, hom espera que la gent victoregi algú pel dubtós mèrit d'haver saltat una polzada més alt que un altre o haver arribat mig segon abans que un altre, i això mentre voleia la bandera i sona l'himne d'un país que no hi té res a veure més enllà d'haver subvencionat l'entrenament. És a dir que l'alegria del públic davant el seu compatriota emmedallat és una manera de donar per bona la despesa. Si un dia s'arriba a veure un aplec d'esportistes competint a títol estrictament personal, podríem començar a creure que els qui els contemplen estan de veritat interessats en la resplendor de la glòria, regal del cel, que segons Píndar apareix en aquests moments. Fins que no passi, haurem de reconèixer que la gent se sent gratificada només pel fet de compartir amb un remot guanyador una cosa tan convencional i venal com la nacionalitat, i això encanta als governs. Els jocs olímpics no tenen res a veure amb cap ideal, ni serveixen per fer pau i treva. Des de Berlín 1936, preludi de guerres i extermini, fins a Pequín 2008, que es va celebrar enmig de la indiferència general per la repressió de dissidents i l'ocupació del Tibet, les competicions s'han succeït sense que dels pacifistes i filantròpics plantejaments del baró de Coubertin se'n sàpiga res. A més fa molta angúnia veure desfilar delegacions esportives que vénen de països democràtics al costat de les d'imperis i dictadures perfectament consolidades, sempre presidides per un herald que és tot somriure. Els jocs olímpics són més aviat l'ONU a l'hora del pati i en xandall, amb el seu mateix festival d'hipocresies, retòrica buida i complaences davant règims genocides. Un dels rècords menys celebrats després de cada joc olímpic és la xifra d'atletes, sobretot africans i de l'Orient mitjà, que aprofiten l'avinentesa per demanar asil polític o senzillament fugir per cames. Enguany, el departament d'immigració britànic calcula que, a un 2% dels qui concorreran a Londres 2012, la medalla que més els interessa aconseguir és un procediment, preferiblement legal, per poder quedar-se en el món lliure i no haver de tornar als seus països. Ben mirat, valdria més que ens fixéssim en els aspirants a la fuga; quant a repte i afany de superació, no es poden comparar amb els gladiadors del pòdium.
