De delator a ciutadà

Ho he fet com a mínim un parell de vegades. La primera quan en un voral dels túnels de Vallvidrera vaig veure una parella de lladregots en acció. Mentre un despistava el conductor, l'altre li robava l'americana de dins del cotxe. La segona a l'autopista de Barcelona a Girona. Tres o quatre vehicles d'aquells que semblen una espardenya amb rodes, circulaven a tota metxa i fent ziga-zagues en el que tenia tota la pinta de ser una cursa. En tots dos casos vaig trucar als Mossos. En el primer em temo que no va servir per res perquè els malfactors varen fugir com un coet i no els vaig veure més. En canvi els de les curses pocs quilòmetres després de la trucada, eren a la vorera donant explicacions i papers a un mosso. Reconec que vaig tenir una satisfacció íntima i l'alegria d'haver fet el que tocava. Però resulta que estava equivocat. Que en lloc d'un ciutadà mínimament civilitzat, el que vaig fer em convertia en un delator, un xivato en l'extensió més penosa de la paraula.

Això és el que es desprèn de les crítiques al conseller d'Interior, Felip Puig, per haver demanat als ciutadans que denunciïn els que llencin puntes de cigarretes a les voreres, pel que diuen la causa de l'incendi que fa poc va arrasar bona part de l'Alt Empordà. S' argumenta que ens portaria a una versió moderna del Gran Germà que tot ho veu, i on l'espionatge entre ciutadans garanteix l'estabilitat i l'imperi dels poderosos. Però més aviat em sembla que és una rèmora mal païda del franquisme, un règim que fomentava la delació dels opositors a canvi de prebendes. Ara vivim en un règim democràtic i de llibertats, on l'únic imperi és el de la llei. Les falses denúncies poden ser castigades i tal com passa als països moderns del nostre entorn, la col·laboració policial fonamentada i amb proves forma part del catàleg d'obligacions ciutadanes. Però com que puc estar equivocat, ho preguntaré als meus amics Joan Albert i Maria d'Avinyonet de Puigventós, ells que varen veure les flames a tocar de casa.