Gernika, 75 anys després
de mercat, quan el poble s'engalana
de tots els sentiments de ciutadania i conquista el carrer que mai no ha deixat
Talment, aquest és un any especial per visitar Gernika, quan es commemora el setanta-cinquè aniversari de la bàrbara acció feixista sobre l'emblemàtica ciutat. Però, potser, no cal esperar gaires números rodons per perdre's pels carrers de la històrica població, ja que només entrar-hi tens plena consciència que ets al santuari forjat per una llarga crònica d'esdeveniments, allà on el Roure, el vell i el nou, dóna sentit a la resistència basca, però on, també, la història més recent desvetlla el compromís per la pau i contra els totalitarismes.
Encara, és bo visitar Gernika el dilluns, dia de mercat setmanal, quan el poble s'engalana de tots els sentiments de ciutadania i conquista el carrer que mai no ha deixat, fent del Firal i del Nou Mercat el centre de comerç de tota la comarca i, molt més que això, convertint la conversa en un signe d'identitat permanent. Després, en el santuari, sempre hi ha un record per un altre dilluns, el tràgic dilluns en què la Legió Còndor va sobrevolar la ciutat deixant anar tot el foc i l'odi que portava al seu ventre.
Aquest proppassat juliol he passat un parell de dies a Gernika, un d'ells en dilluns, i he viscut el record de la seva gent, en aquest any d'aniversari. El Museu de la Pau manté la flama de la memòria permanent, tot i que no fa falta en una població on qualsevol vilatà està disposat a parlar-te de la tragèdia del poble i de la necessitat de defensar els valors identitaris. No és gens casual que dels disset regidors de l'actual consistori dotze siguin d'Amaiur i cinc, del PNB, mentre que la llengua basca és la que es fa sentir a l'entorn i és la que veus escrita en totes les indicacions oficials i oficioses. A la Casa Consistorial, una gran pancarta reclama l'acostament dels presos i l'esperit reivindicatiu és present arreu.
Quan el 31 de març de l'any 1937 l'aviació italiana, procedent de Burgos, bombardejà intensament Durango començà a fer-se patent que la propera gran intervenció seria sobre Gernika, amb l'exèrcit insurrecte entestat a trencar el front de Bilbo i tenint en compte que la ciutat era al centre de les línies de comunicació entre la mateixa Bilbo i Bermeo, Durango i Lekeitio. A més, Unceta i Cia. era una de les fàbriques d'armament més importants del nord i estava situada a la rodalia del nucli urbà. El 26 d'abril era dilluns de mercat i als quasi cinc mil dos-cents habitants del poble s'havien incorporat uns quatre mil de la rodalia. Malgrat la tensió del moment, l'ambient era molt viu i els centenars d'animals –bens, vedells, vaques i cavalls– donaven color a la jornada. Cada dilluns era el mateix: gran trobada firal, dinar extraordinari que omplia de gom a gom els bars i restaurants i tarda de festiu partit de pilota. Però aquell dilluns, a quarts de tres del migdia, es trencà la rutina, quan els Junkers alemanys aparegueren al cel i començaren a deixar caure les trenta tones d'explosius –vint de destructives i deu d'incendiàries–, que és el que havia comptat el tinent coronel Wolfram Von Richthofen, estratega de l'operació, que seria suficient per anihilar la població de Gernika. A més, un estol de petits Heinkel He es dedicà a metrallar, en vol baix, les persones que corrien atemorides d'un cantó a un altre. Quatre hores foren suficients per deixar convertida la Villa Foral en un munt de cendres, on només restaren en peu la Casa de Juntes, el convent de les carmelites i, ironies del destí, la fàbrica d'armament. Dels morts, mai no s'ha pogut fer un recompte fiable.
Setanta-cinc anys després, Gernika viu el record amb esperança. Una nova Euskadi sembla entestada a viure en pau, sense oblidar ni deixar les reivindicacions necessàries. Però passejar pels carrers de la ciutat santuari és endevinar que tot és possible.