La corbata de Tito

L'entrenador del Barça ha aparegut aquesta setmana a Göteborg amb americana i corbata i algunes cròniques diguem-ne esportives subratllaven el fet que per primer cop Tito Vilanova vestia segons els cànons del bon gust futbolístic internacional. Que determinada premsa esportiva es dediqui al prêt-à-porter no ens hauria de sorprendre en una època en què la premsa política es dedica a l'economia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desordenat tant el món que l'altre dia em va semblar veure unes declaracions d'Angela Merkel en els mots encreuats d'en Sesé. En aquestes condicions, no sobta en absolut la passió pel guarda-roba dels cronistes esportius, sinó la necessitat de guardiolitzar l'entrenador del Barça, treure-li el xandall, vestir-lo amb un vestit d'Armani i confiar que gràcies a això començarà a guanyar títols i a sermonejar-nos sobre l'esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que vestim l'autonomia catalana amb les millors gales i ha arribat un punt que ja no podem amagar de cap manera els descosits constitucionals i les estretors financeres de l'invent. Potser per això ens ha encisat tant l'elegància intel·ligent de Guardiola i l'hem projectat del Barça cap al país, com sempre hem fet amb el club que dóna nom a la ciutat de Barcelona. I per això alguns desitgen que Vilanova supleixi aquest buit reproduint el discurs de Guardiola, o almenys posant-se les seves corbates.

Esgotats com estem, el país necessita renovar el seu relat i els seu horitzons, o, el
que és el mateix, renovar el vestuari. Durant els darrers anys el discurs de l'èpica tranquil·la, la humilitat orgullosa i els horitzons desacomplexats de Pep Guardiola han estat balsàmics. Però s'ha acabat. Ara toca desitjar a Guardiola i a Vilanova tots els èxits futbolístics i personals, i deixar que sigui el país el que busqui d'entre el seu propi fons d'armari polític l'energia i el coratge necessari per
fer el salt endavant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment crucial. Confiem que hi jugui i que tingui sort: volem guanyar, ni que sigui a la tanda de penals.