El Verdaguer d'Arbó (1952)

Resulta que aquests dies fa seixanta anys (1952) va aparèixer un gran llibre biogràfic: el que el novel·lista Sebastià Juan Arbó (La Ràpita, 1902-Barcelona, 1984) va dedicar al sacerdot i poeta de Folgueroles, amb el títol –prou explosiu, però ben real– de La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer. Aquella primera edició –en català i que ocasionà un mullader crític considerable entre el personal literari– va publicar-la el malaurat editor de Selecta, Josep M. Cruzet, dins la Col·lecció Biogràfica Catalana, d'editorial Aedos.

Sempre deu ser bo tornar a parlar de Verdaguer (Folgueroles, 1845-Barcelona, 1902). La biografia arboniana –de gairebé 700 pàgines– s'ho ben mereix, ara que fa deu anys editorial Planeta (en què l'autor havia treballat d'assessor literari) recuperà en català la versió espanyola que publicà el 1970, amb traducció del català, ni més ni menys, de Joan Fuster. Llegint-la, amb tota la devoció que mereix el cas Verdaguer (i parlant d'ell deu ser més apropiat que mai el terme devoció), hom comprèn que Isabel-Clara Simó (que ja novel·là el cas en la seva obra El mossèn), escrivís textualment: “No he trobat cap biografia que arribi a l'alçada de la d'Arbó. Aconsegueix posar-se a la pell del personatge, donar-li vida.”

I no serà perquè, des de la seva mort i fins ara mateix no s'hagi escrit sobre Verdaguer, des de tots els punts de vista, analitzant-ne vida i obra. Abans de la guerra tenim, entre d'altres, els volums de Valeri Serra i Boldú i del pare Miquel d'Esplugues, a més d'innombrables articles, treballs crítics i pròlegs a les diverses edicions de les seves obres completes (1905, 1914 i 1928) per part de la plana major literària d'aquell temps, a les darreries del qual semblava encara ressonar la polèmica entre modernisme i noucentisme de principis de segle, que per fortuna (només li hauria faltat això) mossèn Cinto ja no va viure.

Després del daltabaix civil del 1936-39 –unes lluites de classe, socials i nacionals entre el conjunt peninsular que el mateix Verdaguer ja semblava prefigurar en els seus darrers anys–, el forn col·lectiu no estava per ser massa remenat, però aproximant-se el centenari del naixement del poeta, el 1945, el seu futur biògraf complet, Arbó (que, des de 1927, ja s'havia instal·lat a Barcelona, triomfant amb les seves primeres novel·les, com ara L'inútil combat, de 1931, i Terres de l'Ebre, de 1932), va veure que era arribat el moment de “dir sempre, i en tot, la veritat, amb el ferm propòsit de no amagar res”.

Aquella gosadia biogràfica –quan sortí el llibre el 1952, cinquanta anys després de la mort de mossèn Cinto– va suposar per a Arbó viure algunes penalitats, puix el seu nom –que ja tenia un prestigi ben merescut com a renovador amb tons existencialistes de la novel·lística catalana– va circular, en privat i en públic, com el d'un “exagerat” i, el que és pitjor, gairebé com el d'un “mentider”. Gairebé tots hi digueren la seva –reproduint també els dos bàndols que a finals del segle XIX encaixonaren, per apropiar-se-la, la figura inabastable i transversal de mossèn Cinto– i, així, en plena i dramàtica postguerra, el franquisme triomfant contemplava com el catalanisme subterrani (llavors molt marcat per la cultura eclesiàstica) continuava tirant-se els plats pel cap, com en els pitjors temps de la Guerra Civil, quan, en comptes de plats, s'engegaven trets.

Ara tot això queda, en efecte, molt llunyà en el temps, però potser no tant com sembla en els esperits. Altrament, no s'entén per què, ara fa deu anys, no va aparèixer cap cita de la magna obra d'Arbó en l'apartat anomenat “Florilegi crític” sobre Verdaguer, publicat per la Biblioteca de Catalunya dins el complet catàleg Verdaguer, un geni poètic, editat arran de l'exposició commemorativa del centenari de la seva mort (1902-2002).

Però a Sant Carles de la Ràpita, la seva terra natal, coneixen molt bé i s'estimen l'Arbó, que sempre va viure, quan arribava de Barcelona, extasiat davant dels arrossars, les llacunes i els flamencs. A principis de setembre, l'Ajuntament i alguns activistes culturals del poble volen recordar la generació rapitenca dels anys 30 a què va pertànyer Arbó (amb l'economista Lluc Beltran, el traductor Garcia Anguera, el folklorista Lluís de Montsià, el doctor Pau Cartanyà i la mestra Lolita Massot).